9 mesos!

Ni més ni menys, és el temps que ha passat des d'aquell llunya dia en que vaig deixar tant enrere i em quedava tant per endavant... Aquell asolellat i calorós dia de setembre de l'any passat que vaig marxar direcció Londres per agafar el vol cap a la Xina el dia següent.
Realment, a aquestes alçades, quan miro cap enrere i veig el viatge que porto fins ara, em dono compte de coses que ni imaginava aquell dia en que marxava ple de nervis i neguits, però també de ganes i esperança. Un es dóna compte, poc a poc, que el món és més petit del que sembla, també més a l'abast, però que no per això més fàcil d'entendre ni de comprendre. A un el viatge li fa adonar-se que, vulguis o no, t'acabes acostumant al fet de 'viure viatjant'. Em refereixo a que, en el meu cas, després dels primers dos o tres mesos, ja vaig deixar de tenir aquell pessigolleig constant a l'estómac tan característic de la totalitat dels altres viatges que havia fet fins al moment. És a dir, que després d'un temps que varia persona a persona, un assumeix el viatge no com una cosa temporal, passatgera, sinó com un modus vivendi sobre rodes, o com m'agrada dir a mi, viure viatjant. Això implica un canvi de prioritats respecte un viatge 'convencional', de poques setmanes de duració. Em vaig donar compte que no cada dia calia fer activitats o anar a museus, pressionat per altres viatgers o coneguts. Un decideix que, és clar, també quan es viatja s'han de tenir dies lliures, diguem-ne, dies en que un no fa massa cosa, sinó que es relaxa, llegeix, escriu, juga als escacs, va al bar o simplement dorm. També un s'acostuma, fins a cert punt, al fet de no tenir un lloc permanent on tornar (durant el viatge, almenys...). 'Fins a cert punt' perquè, confesso, hi ha moments durant el viatge en que sents que tens ganes de parar de moure't per una temporada, i conèixer millor un indret o ciutat concrets; fet que s'ha donat, per exemple, a Buenos Aires -tres setmanes-, Ushuaia -una setmana- o molt recentment Santiago -dues setmanes llargues-, per citar-ne només alguns... Però la vida continua, i el viatge també.

I ara paro a La Serena (500 km al nord de Santiago), però per poca estona, ja que en un parell d'hores em surt el bus cap a Calama, a les portes del gran desert d'Atacama (el lloc més sec del món!!) i des d'allà faré via cap a San Pedro i Bolívia, si tot surt com espero...

Als 9 mesos de la partença, doncs, i quan me'n queden -només- menys de tres per a tornar a la que al capdevall és la meva terra, un dic fins ben aviat, companys llunyans de viatge!