En un dia com avui...

Corria l'any 1999. En un dia de primavera (aquí l'Argentina, de tardor) d'aquell any, un dissabte 24 d'abril, em vaig llevar ben d'hora, com tots els dissabtes de llavors, ja amb les papallones fent-me pessigolles a l'estómac, símptoma clar que s'acostava l'hora d'un altre partit de futbol amb el meu modest equip, l'Escola de Futbol de Sabadell. Vaig esmorzar una ensaïmada amb nocilla i un got de llet amb Nesquik, i encara mig endormiscat vaig preparar la roba i l'equipació per marxar cap al nostre 'estadi', o sigui, les instal.lacions de la Bassa de Sant Oleguer... El meu pare em va venir a buscar a casa i em va acompanyar amb el cotxe fins al lloc del matx. La concentració, com sempre, començava aproximadament una hora i mitja abans del xiulet inicial. Típica tertúlia i comentaris amb els companys sobre el rival, sobre què havíem de procurar fer i què no fer per sortir victoriosos de l'encontre. Algunes lamentacions sobre el temps, ja que malgrat ser primavera feia una calor estiuenca amb un sol abrassant. En 'Paquito', el nostre entrenador, aviat ens va cridar per anar ja cap als vestidors i dir-nos quin seria l'equip titular, per seguidament començar l'escalfament. Un cop més, el 'Comellas' -com tothom em coneixia- figurava en l'aliniació titular com a lateral esquerre.
Així doncs, vam sortir a escalfar i en una mitja horeta ja estàvem els dos equips formats sobre el terreny de joc i esperant ansiosos el xiulet d'inici d'un partit que m'havia de marcar per sempre més. A mesura que avançava la primera part, vaig anar notant un dolor cada cop més fort a la regió frontal del crani, que com més passaven els minuts i més em cansava, més insuportable se'm feia. Vaig aguantar, tanmateix, fins a la fi dels primers 45 minuts, quan vaig ser substituït i em vaig anar a dutxar corrents. Al sortir, el meu pare em va veure molt pàlid, i sense pensar-nos-ho dos cops vam enfilar el camí cap a l'hospital. Vam avisar la meva mare, que treballava a la UCI, i es va venir a trobar amb nosaltres. Mentre esperava per ser atès, i amb una sed inhumana, em vaig prendre una Fanta. Ràpidament em van cridar per entrar a Urgències, i explicats els símptomes i els perquès de la meva visita a l'hospital, em van fer els tests de rigor: la pressió arterial, el sucre en sang, etc. Va ser pràcticament automàtic, doncs, el diagnòstic de debut diabètic, després que el glucòmetre marqués un índex per sobre dels 600 mg/dl de glucosa en sang, quan l'índex mitjà en persones sanes és d'al voltant de 100...
Vaig quedar ingressat a l'hospital uns 5 o 6 dies, en els quals em van ensenyar i vaig aprendre les coses més bàsiques i importants que ha de saber una persona amb diabetis. Com funciona la malaltia, com controlar-la independent i eficientment, possibles complicacions a llarg termini, i llavors els aspectes més pràctics però importantíssims a curt termini, com aprendre a injectar-se la insulina un mateix i usar amb garanties les xeringues (en aquell temps encara s'utilitzaven, però ara els bolígrafs les han fet passar a la història), aprendre les diferències entre els diferents tipus d'insulina, començar a memoritzar quins menjars porten glucosa i quins no, i un llarg etcètera.
Es donava el fet, al cap d'un parell de dies de sortir de l'hospital, que els meus companys de 3r d'ESO anaven de colònies -a fer el crèdit de síntesi, que en deien- a la Pobla de Lillet, al Berguedà, i a mi -òbviament- em feia molta il·lusió poder-hi anar també. Però no va ser pas la diabetis sobrevinguda la que m'ho va impedir, sinó un simple refredat qualsevol! Ironies de la història...

Avui, però, exactament 9 anys després del fatídic matí de futbol, em trobo a Ushuaia, i ara i aquí el temps és radicalment diferent del d'aquell dia llunyà: neva, fa vent i per tant molt de fred! La meteorologia no m'ha acompanyat gaire aquests dies per aquí la Terra del Foc, però no me'n faig pas mala sang, ans al contrari. En un parell o tres de dies, ja aniré tirant cap a Xile, cap a la tranquil·la vila portuària de Puerto Natalas, i des d'allà visitaré -amén del cel- el Parc Nacional de Torres del Paine. I si no es pot, doncs simplement esperaré la data de sortida del Navimag, el ferry que uneix Puerto Natales amb Puerto Montt en tres nits i quatre dies; de ben segur que serà una experiència interessant!

Un abrazo boludos!

La Patagònia en quatre imatges...

Això que es veu darrere meu és la mítica Tierra del Fuego, i aquestes aigües que creuo són les de l'Estret de Magallanes. Feia fred, i sobretot molt de vent; el transbordador, en aquelles aigües, semblava una joguina en mans d'un gegant! Ah, i vàrem poder avistar una parella de dofins!

Contemplatiu davant l'espectacle desbocat de la naturalesa, a frec del Peret Morè, també conegut com a Perito Moreno...

Aquestes foques de la Punta Norte de la Reserva Faunística Península Valdés són l'aliment preferit de les entremaliades orques, que de tant en tant es deixen veure per la zona bo i fent un mos, allà mateix on trenquen les onades. Aquell dia, elles van tenir sort; jo no!

Aquest sóc jo a ple Parc Nacional Nahuel Huapi, a 2100 metres, al cim del Cerro Navidad. El que es veu al fons és el llac Nahuel Huapi.

Blog des de la fi del món!

Salutacions família!

Aquest escrit, com diu el títol, ve de la fi del món, o quasi; ve d'allà on ja no es pot anar més enllà, més cap al sud, on el sentiment de no poder anar ja més lluny (almenys en aquest continent) es palpa en la pròpia pell. Efectivament, sóc a Ushuaia, la ciutat més meridional del món, o almenys així se la qualifica, ja que hi ha altres assentaments humans més al sud, tot i que no se'ls anomeni 'ciutats'.

En sí, Ushuaia és una simple ciutat, però el lloc on està ubicada la fa bastant espectacular, tota envoltada de muntanyes de 1500 metres ben nevades, almenys en aquesta època de l'any; ara és abril i aquí ja és plena tardor, i això es tradueix en fred, pluja/neu i molt de vent.
Estem també molt a prop de l'Antàrtida, a 'tan sols' 1000 km de distància, o sigui la mateixa distància que vaig recórrer ahir en bus des de Puerto Natales (Xile) fins aquí, en unes 12 hores més o menys. Això m'ajuda a fer-me una idea de la curta distància que em separa, ara mateix, de l'anhelat continent blanc. I si bé ara ja és impossible anar a l'Antàrtida amb els (caríssims) creuers turístics que salpen d'aquí perquè el mar ja s'hi comença a congelar, no renuncio a anar-hi més endavant en qualitat -espero- no pas de guiri, sinó de meteoròleg!

Aprofitant, doncs, que he arribat tan lluny i de tan lluny, em quedaré en aquest racó de món uns dies per a poder explorar tranquilament l'area i els seus diversos parcs nacionals, tot i que els preus de la zona no siguin pas barats. Una terra, aquesta, anomenada 'Tierra del Fuego' degut a les diferents columnes de fum i fogueres que van veure els primers navegants europeus a l'aventurar-se per aquestes latituds ara fa uns 400 anys. I és que els habitants anteriors d'aquesta terra, que portaven vivint aquí des de com a mínim 6000 anys enrere i que vivien humilment en tribus escampades per tota la terra del foc, se'ls va condemnar a l'extinció amb totes les malalties contagioses que van introduir els invasors, fins al punt que ja no queda cap exemplar viu de l'ètnia indígena dels Yàmana... Cap (com díria aquell...)?!? Bé, no, encara queda una senyora que és capaç de parlar la llengua, però es ja molt gran... Que la història no oblidi, un cop més, un genocidi dels europeus.

I d'aquí aniré fent camí cap al nord per Xile, i des de Puerto Natales (havent visitat les Torres del Paine, si la meteorologia ho vol!) agafare un vaixell que, en tres nits i quatre dies, em dura fins a Puerto Montt, ja un troç Xile amunt. A veure que em depara la travessia per aquests mars del sud...