Abans de saltar el Pacific Ocea, des d'Auckland

Com anava dient en el post de les antipodes, vaig arribar a Queenstown, una ciutat petiteta al costat d'un llac i enmig de muntanyes forsa altes, un emplasament tot plegat forsa atractiu. Pero la ciutat es sobretot coneguda per la gran diversitat d'esports 'extrems' que s'hi poden fer: bungee jumping (ponting), paracaigudisme, rafting i una serie d'esports -per dir alguna cosa- inventats i bastant paranoics tot ells, com ara una mena de llanxa propulsada per un potent motor que mes que navegar la fa enlairar! Doncs be, el fet es que tot aixo era forsa car, i vaig haver de triar. Vaig decidir comprar un paquet de dues activitats que surt una mica mes economic: ponting i rafting, en total per uns 175 euros. Aixi que al mati seguent em vaig dirigir (juntament amb altra gent dins un bus) cap a la vall on esta situada la plataforma de llansament. Aquesta esta suspesa a l'aire per uns cables que van de cap a cap de la vall, i s'hi arriba amb una mena de cistella-teleferic. Esta exactament a 134 metres per sobre del petit rierol que encara sembla mes petit des d'alla dalt. La veritat es que des del moment en que es posen els peus sobre la plataforma en questio un ja comensa a pasar-ho malament, i a assumir que aixo de llansar-se i de caure al buit va de debo... Llavors be quan et posen aquella mena de belcro gegant al final de les cames, ho lliguen ben fort, i un espera el seu torn per seure en una cadira des d'on s'ultimen els ultims preparatius i on la imminencia del llansament ja cau pel seu propi pes (jeje, mai millor dit!). Tot lligat i ben lligat, et fan saber que hi has de posar collons i que t'has de posar dret i caminar un parell de metres fins on s'acaba el terra metal.lic, i l'escena no te desperdici perque es un caminar al mes pur estil pingui, ja que els peus estan lligats un al costat de l'altre i costa moure's. Arribat al punt fatidic, em van recordar el numero de vol de dema cap a Xile: 3, 2, 1 i ja no hi havia marxa enrere i vaig saltar! En un instant, moltes emocions i sensacions contradictories et passen pel cap. Per una banda, l'instint et diu a crits que t'has tornat boig i que et mataras. Per l'altra, la part racional del jo et diu que no passa res, que et relaxis i que disfrutis del vol! El resultat es una sensacio indescriptible, pero absolutament brutal i genial, es el volar durant uns segons i el veure com el que era un petit rierol se t'acosta a gran velocitat i cada vegada sembla mes i mes gran... Son aproximadament 3.5 segons de caiguda lliure, es a dir, de vol vertical, i uns altres 3.5 segons de seguir caient pero d'anar desaccelerant fins que s'arriba al punt mes baix, des d'on es torna a pujar a gran velocitat estibat per la gran flexibilitat de la corda que es duu lligada als peus. Aquest moviment harmonic de pujar i baixar es repeteix unes 3 o 4 vegades fins que l'energia es perd i un s'acaba parant i quedant penjat com un peix pescat fins que no et tiben amunt i s'arriba un altre cop a la plataforma sa i estalvi, aixo si, vermell com un tomaquet per tota la sang acumulada. Jo hagues repetit de bon grat, pero eren uns altres 50 euros per salt extra. A la tarda, tot i que aixo del rafting era una novetat per a mi, va ser un joc de nens comparat amb la descarrega d'adrenalina matinal! Apart de tot aixo, a Queenstown tambe em vaig comprar un bon calsat per caminar (el que tenia, comprat mes i mig abans al sud de la Xina, havia perdut completament el dibuix de la sola i queien a trossos, de manera que en vistes de fer algun trekking ben aviat necessitava fer-me amb un bon calsat!) i vaig explorar alguns camins per les muntanyes dels voltants, d'unes vistes precioses.

La seguent parada va ser el Mount Cook National Park. Aquest parc nacional conte el pic mes alt del pais, el Mount Cook (de 3787 m), i molts dels 3000 neozelandesos tambe estan dins el parc. Pero el que el fa realment espectacular es la quantitat de glaceres i de gel que hi ha alla dintre! I aixo que jo hi vaig anar a ple estiu! Hi ha diversos camins marcats i alguns refugis on passar la nit, pero si es te l'equipament i l'experiencia (o el guia) necessaria el parc ofereix una serie inacabable d'excursions i de rutes per fer-hi, ja que gran part del parc esta cobert per gel/neu. Jo vaig decidir de fer-hi dues nits en dos refugis diferents. La primera nit la vaig passar en un refugi no guardat de 6 places un tros amunt al costat de la glacera Tasman. Per arribar-hi nomes vaig haver de caminar unes dues horetes i superar un desnivell de 300 metres. Vaig compartir sostre i cel increiblement estrellat amb un alemany de mitjana edat i amb una parella jove del midwest america. Al dia seguent, a la vall del costat, vaig superar el desnivell de 1000 metres per arribar al Mueller hut, un refugi guardat i de moltes places mes i amb luxes tals com gas i instruments per a cuinar! El refugi, situat a 1800 metres, gaudia d'una vista privilegiada a la glacera Mueller i al Mount Cook, tot ell ple de gel tambe. Des del refugi es podien sentir de tant en tant els trons causats pels despreniments de gel precipici avall de l'altre canto de la vall, just al davant d'on erem nosaltres. Pell de gallina. La noticia negativa del meu trekking per la zona durant els tres dies va ser que durant la segona tarda-nit algu va alertar sobre l'absencia d'un home america de 56 anys que no va tornar a baix al poble per la tarda com se l'esperava. Resulta que havia passat el dia pujant al refugi pero tenia intencio de tornar al poble a la tarda. Al no apareixer, un helicopter el va comensar a buscar durant el vespre mentre hi va haver llum, sense resultat. Jo em vaig llevar d'hora juntament amb companys del refugi per veure la sortida de sol (acollonant!) i l'helicopter un altre cop ja estava volant en busca del desaparegut... Vaig anar amb un belga a fer un pic de la zona (de 2000 metres), i al tornar, a quarts de dotze del migdia, es confirmava la pitjor noticia, que l'home havia estat trobat mort ben a prop del refugi, en una zona de gran pendent i tambe a prop de la glacera de Mueller.

Aquella tarda tornava abaix al poble i comensava a tirar en sentit illa nord; fent autostop vaig arribar a Christchurch amb un angles amb unes tres hores de viatge. Pel dia seguent tots els busos matinals estaven plens, aixi que vaig haver de viatjar per la tarda cap al nord de la illa sud i fer-hi nit, en un poble anomenat Picton. L'endema agafava el ferry que en 3 hores creua fins a la illa nord, fins a la capital Wellington, la ciutat mes ventosa de l'hemisferi sud (i no cal que ho juressin, perque fotia un aire...). A Wellington el que val mes la pena es el museu nacional, anomenat Te Papa, que es extensissim i te tota mena de sales, tant d'historia, cultura i art maori, com de ciencia, tecnologia i demes coses d'importacio occidental.

I vaig arribar a un dels plats forts del viatge: el Tongariro National Park! Tongariro (mes conegut pels aficionats al Senyor dels Anells per Mordor, ja que es on es va filmar part de la pel.licula representant el regne de Mordor de la ficcio) es un parc on l'activitat volcanica hi es present i ben viva, i en qualsevol moment hi pot haver una erupcio. De fet, l'ultima va ser tan sols al desembre de l'any passat, del volca Ruapehu. Hi ha tres volcans mes o menys actius: el Mt. Ruapehu, el Mt. Ngauruhoe i el Mt. Tongariro. La meva intencio era fer una ruta d'unes dues o tres nits, depenent del temps ja que la previsio no prometia gaire... Es el que es coneix com a Northern Circuit, mentre el que fa la gran majoria de la gent es una ruta de nomes un dia, d'unes 7-8 hores, que creua el parc pels llocs mes impressionants, anomenada Tongariro Alpine Crossing. La primera nit la vaig passar a un refugi de l'inici del Alpine Crossing, ja que vaig arribar al parc per la tarda i ja volia comensar a fer ruta. El seguent dia basicament vaig fer el classic Crossing, incloent a la ruta el Mt. Ngauruhoe (2287 m), i passant pel costat del fumejant i calent sol del Red Crater, dels Emerald lakes i del Blue lake, llacs d'aigues turqueses pero, en contra del que sembla que hauria de ser, molt freds, sobretot degut a l'altitud de la zona. Vaig fer nit a un refugi del final de la ruta, a l'espera del temps que fes l'endema, sobretot perque la previsio pintava bastos, que en clima del parc bastos es tradueix per pluja, fort vent, mala visibilitat... I, en efecte, ja durant la nit es va comensar a girar un fort vent que feia forsa soroll i terrabastall, i al llevar-nos plovia a bots i barrals i el vent no havia cessat. La meva decisio de fer nit en aquell refugi i no en un altre mes a l'interior del parc, doncs, va resultar ser la mes assenyada, perque d'aquesta manera em permetia abandonar el parc sense haver de tornar a guanyar altitud ni endinsar-me en les muntanyes, senzillament seguint el cami de baixada del Crossing fins a l'aparcament on acaba la caminada d'un dia. Amb la rabia, per tant, de no poder complir els plans inicials, pero amb l'acceptacio (humil, com ha de ser) de la nostra inferioritat envers la meteorologia i la muntanya vaig abandonar Tongariro cami de Rotorua amb una sindicalista que em va recollir de la carretera i que em va acompanyar tot el tros fins a una altra zona volcanica com es la de Rotorua.

A Rotorua es pot visitar de franc (i s'agraeix, sobretot quan es va tan malament de pasta com jo, ja que m'he gastat molt mes del previst en aquest pais...) un parc que esta ple de llacs fumejants, bassalts d'aigua i fang fent txup-txup, i que tot plegat te mes d'infernal que de terrenal. De fet, el llac a la vora del qual se situa Rotorua es ell mateix ja un crater d'un volca que va explotar fa milers d'anys. Per tots els racons de la ciutat la pudor de sofre es omnipresent, i un s'intenta imaginar com s'ho fan els rotaruesos per sobreviure a aquesta pudor constant, 24/7! El museu de Rotorua tambe es molt interessant i molt detallat sobre la historia i art maoris, ja que Te Arawa (la regio de la ciutat) conserva un alt percentatge de poblacio maori original, i la cultura i l'art hi son molt presents.

El dia 23 de febrer s'anava acostant, i no podia tornar a aplasar el vol (la data inicial del vol des d'Auckland fins a Santiago de Xile era pel 9 de febrer, que vaig canviar pel 18 de febrer, la qual vaig tornar a canviar per l'actual, 23 de febrer; tot aixo en veient que hi ha tant per veure aqui i que no em volia perdre per res del mon, com a minim alguns llocs basics...), de manera que havia de seguir viatjant, sempre cap amunt. Propera parada: Raglan, paradis de surfistes, a la costa oest. Aquestes platges tenen la reputacio ben merescuda de ser les millors de tota NZ pel que fa a les onades, i aixo ho vaig poder comprovar jo mateix. El primer dia vaig anar a fer surf amb una escola de surf que proveeix de tot el material: el vestit de neopre i la taula (tova). Les tres vegades anteriors que havia intentat fer surf a Australia ho havia fet amb una taula dura, la qual cosa complica molt les coses per a un principiant, pero que em va servir sens dubte com a experiencia. Aixi doncs, a Raglan amb la taula tova (que va molt millor a l'hora de posar-se dret i no relliscar i mantenir l'equilibri) les coses ja em van anar molt millor, i vaig aconseguir posar-me dret molts cops i durant molta estona! La veritat es que em vaig sorprendre a mi mateix del facil que es fer surf amb una taula tova respecte d'una de dura, en fi, coses tecniques... Al dia seguent hi vaig tornar amb un amic txec que es va apuntar a fer surf amb mi, i llogats el vestit i la taula, ja tornava a ser a l'aigua a practicar aixo del surf i a agafar mes experiencia! Pero va arribar el moment de dir adeu a les onades, i vaig seguir fent cami cap a Auckland, on vaig fer una nit i vaig seguir mes cap al nord fins a Bay of Islands, una zona de gran bellesa i boniques platges on he passat les dues ultimes nits. Un cop mes, pero, el temps no ha acompanyat gens, i no he pogut veure gran cosa de la zona; ahir a la tarda vaig fer tres horetes de kayak per la badia i em va encantar la tranquilitat i la dinamica d'aquest esport; feia una mica de vent, i aixo hi afegia un toc de salsa a les onades que es creaven a l'hora de navegar a traves de la badia plena d'illetes.

I avui, despres de quatre hores de bus des d'alla al nord, he tornat a arribar a la capital economica i demografica, que no politica, de Nova Zelanda, Auckland. Dema tinc el vol a les 5.25 de la tarda cap a Santiago de Xile, on comensa una etapa mes, l'ultima pero llargament esperada, del meu viatge. Seran entre tres i quatre mesos de viatge per l'America llatina del sud; els llocs i paisos que visitare? Sobre la marxa... no tinc massa coses clares, tot dependra forsa del temps i de l'estat de la meva economia. Aixo si, comensare per Argentina i anire tirant avall fins a la Tierra de Fuego, i llavors cap al nord per Xile. Mes enlla d'aixo el desti dira...

Fins ben aviat companys i companyes, i seguiu viatjant amb mi a traves del blog!

Una abrasada des de les antipodes!

Post des de les antipodes!

Hola bona gent! Com anem, que tal aquest inici de 2008?

Jo debo una llarga explicacio del que m'ha anat passant tot aquest temps, ja que es cert que aquest blog no ha estat a l'altura del meu viatge fins ara.
Aixi doncs, com diu el titol, ara paro per terres neozelandeses, un lloc habitat des de fa uns 800 anys pels maoris, una gent que va abandonar les seves illes polinesiques amb esperit de ben segur aventurer per buscar un altre futur mes lluny... mes cap al sud, i van arribar aqui una mica abans que els anglesos! Aquests ultims no fa ni dos-cents anys que corren per les dues illes, de manera que tant des del punt de vista dels uns com dels altres aquest es un pais ben jove! I ple de meravelles naturals ben contrastades, des de muntanyes i glaceres alpines a mes de 3000 m fins a platges subtropicals al nord, i des de llocs amb 8000 mm de pluja a l'any a zones semidesertiques! Com a resultat, aquest es un lloc on es dificil aburrir-se!

Hi vaig arribar el dia 24 de gener en un vol des de Sydney a Christchuch, la ciutat mes gran i mes 'anglesa' de la illa sud. Alla hi vaig passar tres dies que vaig utilitzar per organitzar una miqueta el meu pla de viatge per l'illa; hi ha mil ofertes i maneres de viatjar, i diferents xarxes de busos amb els seus avantatges i desavantatges. Molta gent el que fa es comprar-se un cotxe a l'inici i quan acaba el viatge el ven si fa no fa pel mateix preu, de manera el viatge els surt forsa economic, pero jo no volia assumir la responsabilitat i els costos potencials de manteniment d'un cotxe, i el que vaig fer va ser comprar hores de viatge en bus (35 hores) amb l'Intercity, que es una xarxa que va a tot arreu de l'illa i es molt facil de fer reserves, aixi que al comensament vaig pagar els 350 dolars neozelandesos (uns 175 euros) per a les 35 hores de viatge, i despres ja no he hagut de preocupar-me mes dels costos de transport. S'ha de dir, pero, que amb 35 hores no n'hi ha pas prou per recorrer una miqueta les dues illes, aixi que m'he vist obligat a fer diverses vegades autostop, i els cops que ho he fet m'ha anat la mar de be, i ha estat tota una experiencia, bona i barata!
Com anava dient, despres de prendre algunes decisions a Christchurch i de comprar les hores de bus i algun bitllet de tren, vaig marxar en ferrocarril cap al nordest de la illa sud, cap a la peninsula de Kaikoura. Aquesta es una peninsula que gaudeix d'una vida marina salvatge exhuberant, i s'hi troben foques, dofins, balenes, orques i moltes especies d'aus totes protegides per llei. Ben a prop de la peninsula hi ha una falla submarina que baixa fins als 1500 m de profunditat, i a aixo afegeix-hi que s'hi troben dues corrents oceaniques contraposades: una de calida i superficial, i una altra de profunda i freda, i ja es donen les condicions adequades amb tot el planckton i fitoflanckton per alimentar tota la cadena trofica marina, des de les petites algues fins als animals mes grans del planeta! A Kaikoura vaig optar per anar a nedar amb dofins, una experiencia unica que val molt la pena, ja que la sensacio de nedar i de veure dofins per tots costats que venen a jugar amb tu i que fins i tot et passen tan a prop que els pots arribar a tocar, i tot plegat vam estar una bona estona a l'aigua, va valdre molt la pena!
Des de Kaikoura vaig tornar a Christchurch per agafar el Trans Alpine, un tren que creua els Alps i des del que es gaudeix d'una vista increible de les muntanyes, tot i que la meteorologia aquell mati no va acompanyar gaire. Arribats a la costa oest, a l'altra banda de les muntanyes, un bus em va dur en poques hores fins a la mitica regio de les grans glaceres de Franz Joseph i Fox, que son de les poques glaceres que en l'actualitat continuen avansant, malgrat que en l'ultim segle haguin retrocedit notablement... El que veritablement les fa uniques, pero, es la seva extraordinaria proximitat al mar (de molts pocs km en linia recte) i sobretot la seva poca altitud, amb prou feines d'uns 200 o 300 metres sobre el nivell del mar. La primera glacera que es troba venint del nord es la de Franz Joseph, on vaig fer dues nits. El poble, del mateix nom, esta situat a pocs kms del final de la glacera, i hi ha serveis de guia que ofereixen caminades i tot el material necessari (crampons, piolet, etc.) per passar un dia sobre el gel i glacera amunt! Com que aquestes activitats no surten gratuites, vaig decidir de fer-la al Franz Joseph i no al Fox, ja que el primer es mes impressionant per ser mes dret i tenir mes pendent. Tot i aixi vaig fer cap a la glacera Fox despres, per passar-hi un parell de dies durant els quals la pluja em va fer altre cop la guitza i no em va deixar fer massa caminades pels voltants. El trajecte d'alla fins a Queenstown, la 'gran' ciutat del sud de l'illa sud, d'uns 400 km el vaig decidir viatjar fent autostop, i va ser tota una experiencia! Vaig pujar en 4 automobils diferents, i vaig tardar unes 6 hores en total, que no va estava gens malament! Els primers generosos van ser una parella d'israelians joves que viatjaven amb una furgoneta; els segons una parella de quebequesos que s'havien de casar al cap de pocs dies a les illes Fiji; el tercer en parar-se era un noi kiwi que tornava a casa despres de passar uns dies treballant fora, i el quart era un enginyer civil que finalment anava cap a Queenstown!