Que lluny que queda aquell 23 de febrer en que vaig atravessar mig món -l'oceà Pacífic- i vaig trepitjar per primer cop Sudamèrica a Santiago de Xile! Moltes experiències i molts mesos repartits en quatre països: Argentina, Xile, Bolívia i Perú. No es pot dir que hagi anat gaire ràpid, tenint en compte que he conegut altres persones que han visitat els mateixos països que jo més Ecuador, Colòmbia i Venezuela en tan sols 6 setmanes! Bé, jo crec que aquesta gent l'únic que coneixeran de cada país seran els autocars i els preus de la gasolina, poca cosa més!
El fet és que a aquest viatge ja li queda molt poqueta ruta per seguir, perquè en menys de dues setmanes (el dia 5 de setembre) ja seré a Lima a punt per tornar al meu trosset de terra d'aquest món que amb raó puc anomenar casa meva. Moltíssimes sensacions van i vénen en aquests últims instants de viatge, però entre elles no hi figuren ni la tristesa per acabar un viatge, ni la nostàlgia ni la recança, perquè és tant el que he guanyat i el que li debo a aquesta llarga ruta que m'ha dut fins aquí que no entendre això seria no entendre la naturalesa del viatjar. A més, un viatge no seria tal sense un retorn a casa, ja que l'únic viatge sense retorn que tots -sense excepció- fem és el de la vida.
Bé, he filosofat molt però encara no he explicat res d'on sóc ni del que he fet en aquests últims temps... Fa quasi tres setmanes que vaig arribar aquí Cusco, al sud del Perú. La primera setmana vaig descansar bastant i també vaig sortir algunes nits, ja que vaig conèixer bona gent a l'alberg, i vam fer bona amistat entre irlandesos, peruans, israelians i catalans... La segona setmana, amb alguns d'aquests, vaig anar un dia a fer rafting al riu Urubamba (categoria III) i a fer el trekking del Salkantay de quatre dies i tres nits fins al Machu Picchu, durant el qual ens vam ajuntar amb un grup de catalans de tots els territoris i el grup encara va millorar més en bon rotllo (tant, que uns quants vàrem pujar al Machu Picchu i al Wayna Picchu des d'Aguas Calientes tot tajats i sense haver aclucat ull!)... I la meva tercera setmana té noms i cognoms: Riu Apurimac. Un rafting de tres dies per un riu de categoria V (la més alta) considerat entre els deu millors del món!!! Naturalesa majestuosa, desbocada, omnipotent, descarnada, però sens dubte bella, bellíssima, són adjectius que s'aproximarien al que he viscut aquests tres dies en el canyó de l'Apurimac. L'única nota negativa d'aquests últims dies són les paperes que m'han sortit a la cara i que m'han fet una mica la punyeta sobretot a l'hora de menjar, però ja les estic superant.
Així doncs, la següent parada de la ruta serà Nazca, on com ja sabreu la principal atracció és sobrevolar en avioneta les enigmàtiques línies gegants que porten milers d'anys mirant al cel i sense que se'n coneixi el seu sentit existencial... que es preparin, que jo treuré l'entrellat de la qüestió ;)!!! I després de Nazca, faré via cap a la costa nord del Perú, potser Trujillo o Chiclayo, ja veuré, per a veure-hi interessants ruïnes i aprofitar i provar l'aigua del Pacífic tot fent surf, en un 'hotspot' de l'equació climàtica global degut al fenomen de El Niño, que afecta -entre d'altres moltes zones- especialment aquella costa sudamericana.
Una abraçada a totes i fins ben ben aviat!
dissabte, 23 d’agost del 2008
diumenge, 13 de juliol del 2008
10 mesos! Bolivia en ebullicio...
... i una miqueta menys de cinc per aquestes terres sudamericanes! Aquests dies corro per Bolivia, un 'pais' sens dubte extremadament diferent dels que vinc (Xile i Argentina) per varies qüestions, i en el qual he tingut un cert 'xoc cultural', els primers dies d'entrar-hi... No cal dir que a l'occident del pais (l'altipla) els indigenes hi son majoria absoluta, i s'hi percep un fort suport al moviment popular encapc,alat pel MAS, partit socialista-indigenista liderat per Evo. En canvi, a l'orient del pais (departament de Santa Cruz i companyia; selva), els 'cambas' -com se'ls coneix- son etnicament diferents dels seus compatriotes 'kollas', basicament una barreja entre indigenes de la regio i bastants blancs. Amb aquest caldo de cultiu, l'elit 'camba' ha aprofitat per tensar la corda amb l'Estat degut a la nova constitucio que esta sobre la taula, i que en cas que s'aproves feria caure els seus privilegis sobre els grans latifundis de l'orient i els valuosos recursos naturals (gas, hidrocarburs...) alli presents. De manera que els rics cambas s'han comenc,at a inventar uns processos autonomics per a blindar-se politicament (i economica) dels aires 'bolxevics' que bufen a les capitals del pais: Sucre i La Paz (constitucional i de facto respectivament), ambdues a l'altipla. L'estat de coses actual esta expectant respecte del referendum revocatori que se celebrara el 10 d'agost, i que decidira si segueixen exercint el carrec el President, el Vicepresident i els Prefectes de cada departament; aquest referendum, com ja ha passat a Venezuela amb en Chavez, evidentment ha estat promogut per aquesta colla de blancs de l'orient que no poden suportar la fermesa de les promeses ni la dignitat de les politiques d'Evo, i tambe com ja ha passat a Venezuela, el tret els pot sortir per la 'culata'. Per la 'culata' perque poden haver, hauran de sofrir veure davant dels seus nassos com el poble decideix que Evo i els seus es queden, i en canvi alguns prefectes fan les maletes... ho veurem ben aviat, la situacio esta ben interessant! Passi el que passi, molta gent viu amb inquietud aquesta situacio, i fins i tot hi ha el temor que les autoritats deslleials prefecturals, en cas de derrota, accentuïn encara mes la divisio social amb els pobles altiplanics i intentin un cop de gracia promovent una guerra civil, que si es dones seria -un cop mes- racista, classista i obviament feixista.
Be, pel que fa a la miscel.lania del meu viatge, he passat els ultims dies acompanyat per una xilena, la Karen, que vaig coneixer a Santiago, i que s'ha decidit a compartir amb mi uns dies de la meva ruta, en aquest cas per terres bolivianes, aixi que hem fet una volta per Bolivia. Des de La Paz, on va arribar ella, vam volar en nomes 45 minuts fins a Rurrenabaque, en un espectacular vol que va creuar els Andes i en el que vam passar del fred altiplanic a 3600 metres d'altitud a la xafogor tropical de la selva amazonica, a 200 metres sobre el nivell del mar! Alla vam visitar el Parc Nacional Madidi, un dels llocs amb mes biodiversitat que queden en la nostra malaguanyada Terra, i on es podia disfrutar de tota mena de bitxos: des de centenars d'ocells diferents, monos, porcs salvatges, cervols, formigues d'aquelles que cada una transporta una fulla 10 vegades mes gran que ella, capihuaras (una especie de porc que viu a l'aigua i hi neda!), etc. Alla ens vam allotjar en una comunitat Tacana, una etnia local, on els ingressos de l'anomenat ecoturisme anaven a parar directament en la comunitat mateixa. Despres de dos vols de mitja hora cadascun (parant a San Borja, un poblet petitot) i sense deixar encara les pistes d'aterratge de terra-herba, vam arribar a Trinidad, capital del departament del Beni, al nord-est de Bolivia. Alla, sobre el paper, hi teniem una escala de tres hores abans d'agafar l'ultim vol cap a Santa Cruz, pero va resultar que el vol s'havia retardat tres hores, de manera que en veure que teniem sis hores per davant (era la una del migdia i el vol era per tant a les set) vam decidir anar a dinar al poble, visitar-lo (ben bonic, si senyor, tot ell d'estil colonial i de diferents colors, i ja es notava el canvi de les gents respecte les de l'altipla) i encara vam tenir temps per llogar una moto i anar a donar el vol per les tranquil.les carreteres rurals de la zona, i arribar fins algun port del riu Beni, en aquells moments forc,a curt d'aigua, ja que com sabeu estem en temporada seca en aquests vorals de mon! Va ser una molt bona tarda, amb nuvols de tempesta i quatre gotes per la posta de sol, pero es va fer l'hora d'afagar el vol cap a Santa Cruz, capital del departament del mateix nom, i amb una hora a l'aire i ja de nit arribarem a la ciutat mes gran de Bolivia i sens dubte tambe a la mes moderna, i es que alla es palpava a l'ambient 'la plata' generada per les riqueses naturals de la regio. [Continuara...]
Be, pel que fa a la miscel.lania del meu viatge, he passat els ultims dies acompanyat per una xilena, la Karen, que vaig coneixer a Santiago, i que s'ha decidit a compartir amb mi uns dies de la meva ruta, en aquest cas per terres bolivianes, aixi que hem fet una volta per Bolivia. Des de La Paz, on va arribar ella, vam volar en nomes 45 minuts fins a Rurrenabaque, en un espectacular vol que va creuar els Andes i en el que vam passar del fred altiplanic a 3600 metres d'altitud a la xafogor tropical de la selva amazonica, a 200 metres sobre el nivell del mar! Alla vam visitar el Parc Nacional Madidi, un dels llocs amb mes biodiversitat que queden en la nostra malaguanyada Terra, i on es podia disfrutar de tota mena de bitxos: des de centenars d'ocells diferents, monos, porcs salvatges, cervols, formigues d'aquelles que cada una transporta una fulla 10 vegades mes gran que ella, capihuaras (una especie de porc que viu a l'aigua i hi neda!), etc. Alla ens vam allotjar en una comunitat Tacana, una etnia local, on els ingressos de l'anomenat ecoturisme anaven a parar directament en la comunitat mateixa. Despres de dos vols de mitja hora cadascun (parant a San Borja, un poblet petitot) i sense deixar encara les pistes d'aterratge de terra-herba, vam arribar a Trinidad, capital del departament del Beni, al nord-est de Bolivia. Alla, sobre el paper, hi teniem una escala de tres hores abans d'agafar l'ultim vol cap a Santa Cruz, pero va resultar que el vol s'havia retardat tres hores, de manera que en veure que teniem sis hores per davant (era la una del migdia i el vol era per tant a les set) vam decidir anar a dinar al poble, visitar-lo (ben bonic, si senyor, tot ell d'estil colonial i de diferents colors, i ja es notava el canvi de les gents respecte les de l'altipla) i encara vam tenir temps per llogar una moto i anar a donar el vol per les tranquil.les carreteres rurals de la zona, i arribar fins algun port del riu Beni, en aquells moments forc,a curt d'aigua, ja que com sabeu estem en temporada seca en aquests vorals de mon! Va ser una molt bona tarda, amb nuvols de tempesta i quatre gotes per la posta de sol, pero es va fer l'hora d'afagar el vol cap a Santa Cruz, capital del departament del mateix nom, i amb una hora a l'aire i ja de nit arribarem a la ciutat mes gran de Bolivia i sens dubte tambe a la mes moderna, i es que alla es palpava a l'ambient 'la plata' generada per les riqueses naturals de la regio. [Continuara...]
divendres, 13 de juny del 2008
9 mesos!
Ni més ni menys, és el temps que ha passat des d'aquell llunya dia en que vaig deixar tant enrere i em quedava tant per endavant... Aquell asolellat i calorós dia de setembre de l'any passat que vaig marxar direcció Londres per agafar el vol cap a la Xina el dia següent.
Realment, a aquestes alçades, quan miro cap enrere i veig el viatge que porto fins ara, em dono compte de coses que ni imaginava aquell dia en que marxava ple de nervis i neguits, però també de ganes i esperança. Un es dóna compte, poc a poc, que el món és més petit del que sembla, també més a l'abast, però que no per això més fàcil d'entendre ni de comprendre. A un el viatge li fa adonar-se que, vulguis o no, t'acabes acostumant al fet de 'viure viatjant'. Em refereixo a que, en el meu cas, després dels primers dos o tres mesos, ja vaig deixar de tenir aquell pessigolleig constant a l'estómac tan característic de la totalitat dels altres viatges que havia fet fins al moment. És a dir, que després d'un temps que varia persona a persona, un assumeix el viatge no com una cosa temporal, passatgera, sinó com un modus vivendi sobre rodes, o com m'agrada dir a mi, viure viatjant. Això implica un canvi de prioritats respecte un viatge 'convencional', de poques setmanes de duració. Em vaig donar compte que no cada dia calia fer activitats o anar a museus, pressionat per altres viatgers o coneguts. Un decideix que, és clar, també quan es viatja s'han de tenir dies lliures, diguem-ne, dies en que un no fa massa cosa, sinó que es relaxa, llegeix, escriu, juga als escacs, va al bar o simplement dorm. També un s'acostuma, fins a cert punt, al fet de no tenir un lloc permanent on tornar (durant el viatge, almenys...). 'Fins a cert punt' perquè, confesso, hi ha moments durant el viatge en que sents que tens ganes de parar de moure't per una temporada, i conèixer millor un indret o ciutat concrets; fet que s'ha donat, per exemple, a Buenos Aires -tres setmanes-, Ushuaia -una setmana- o molt recentment Santiago -dues setmanes llargues-, per citar-ne només alguns... Però la vida continua, i el viatge també.
I ara paro a La Serena (500 km al nord de Santiago), però per poca estona, ja que en un parell d'hores em surt el bus cap a Calama, a les portes del gran desert d'Atacama (el lloc més sec del món!!) i des d'allà faré via cap a San Pedro i Bolívia, si tot surt com espero...
Als 9 mesos de la partença, doncs, i quan me'n queden -només- menys de tres per a tornar a la que al capdevall és la meva terra, un dic fins ben aviat, companys llunyans de viatge!
Realment, a aquestes alçades, quan miro cap enrere i veig el viatge que porto fins ara, em dono compte de coses que ni imaginava aquell dia en que marxava ple de nervis i neguits, però també de ganes i esperança. Un es dóna compte, poc a poc, que el món és més petit del que sembla, també més a l'abast, però que no per això més fàcil d'entendre ni de comprendre. A un el viatge li fa adonar-se que, vulguis o no, t'acabes acostumant al fet de 'viure viatjant'. Em refereixo a que, en el meu cas, després dels primers dos o tres mesos, ja vaig deixar de tenir aquell pessigolleig constant a l'estómac tan característic de la totalitat dels altres viatges que havia fet fins al moment. És a dir, que després d'un temps que varia persona a persona, un assumeix el viatge no com una cosa temporal, passatgera, sinó com un modus vivendi sobre rodes, o com m'agrada dir a mi, viure viatjant. Això implica un canvi de prioritats respecte un viatge 'convencional', de poques setmanes de duració. Em vaig donar compte que no cada dia calia fer activitats o anar a museus, pressionat per altres viatgers o coneguts. Un decideix que, és clar, també quan es viatja s'han de tenir dies lliures, diguem-ne, dies en que un no fa massa cosa, sinó que es relaxa, llegeix, escriu, juga als escacs, va al bar o simplement dorm. També un s'acostuma, fins a cert punt, al fet de no tenir un lloc permanent on tornar (durant el viatge, almenys...). 'Fins a cert punt' perquè, confesso, hi ha moments durant el viatge en que sents que tens ganes de parar de moure't per una temporada, i conèixer millor un indret o ciutat concrets; fet que s'ha donat, per exemple, a Buenos Aires -tres setmanes-, Ushuaia -una setmana- o molt recentment Santiago -dues setmanes llargues-, per citar-ne només alguns... Però la vida continua, i el viatge també.
I ara paro a La Serena (500 km al nord de Santiago), però per poca estona, ja que en un parell d'hores em surt el bus cap a Calama, a les portes del gran desert d'Atacama (el lloc més sec del món!!) i des d'allà faré via cap a San Pedro i Bolívia, si tot surt com espero...
Als 9 mesos de la partença, doncs, i quan me'n queden -només- menys de tres per a tornar a la que al capdevall és la meva terra, un dic fins ben aviat, companys llunyans de viatge!
dimarts, 27 de maig del 2008
Santiago (I)
Companys i companyes,
Ja soc a la capital de Xile, Santiago. Hi vaig arribar fa tres dies, divendres, pero malgrat tot poc he visitat de la ciutat (almenys durant el dia!). He tingut la sort que el meu germa em poses en contacte amb un contacte seu, l'Argelia, una noia d'aqui que va coneixer durant el seu viatge per aquestes terres ara fa tres anys. Aixi doncs, des que vaig arribar divendres, he passat un cap de setmana sortint cada nit i coneixent la vida nocturna santiaguina. Divendres a un local nou i intim amb els amics de l'Argelia, i musica en directe, guitarra en ma, tocant canc,ons celebres de Victor Jara, Violeta Parra, Silvio Rodriguez o dels Inti Illimani, nomes per citar alguns noms!
I ahir dissabte, al Cafe Brasil, un local molt 'del rotllo' on no hi queda ni un pam de paret sense proclames o posters reivindicatius llatinoamericans... on, precisament, el meu germa Pau va coneixer a l'Argelia!
Per cert, que ahir dia 25 de maig va ser el dia en que hauria d'haver agafat el vol de retorn cap a Europa des de Lima, Peru, aixo segons el pla inicial d'un viatge d'uns 8 mesos, pero ja fa setmanes que vaig prendre la decisio d'allargar la ruta a mes o menys 1 any, ja que encara em queda temps i diners... Aixi que fins a principis de setembre no se'm veura el pel per la meva terra; s'haura de tenir paciencia!;)
Ja soc a la capital de Xile, Santiago. Hi vaig arribar fa tres dies, divendres, pero malgrat tot poc he visitat de la ciutat (almenys durant el dia!). He tingut la sort que el meu germa em poses en contacte amb un contacte seu, l'Argelia, una noia d'aqui que va coneixer durant el seu viatge per aquestes terres ara fa tres anys. Aixi doncs, des que vaig arribar divendres, he passat un cap de setmana sortint cada nit i coneixent la vida nocturna santiaguina. Divendres a un local nou i intim amb els amics de l'Argelia, i musica en directe, guitarra en ma, tocant canc,ons celebres de Victor Jara, Violeta Parra, Silvio Rodriguez o dels Inti Illimani, nomes per citar alguns noms!
I ahir dissabte, al Cafe Brasil, un local molt 'del rotllo' on no hi queda ni un pam de paret sense proclames o posters reivindicatius llatinoamericans... on, precisament, el meu germa Pau va coneixer a l'Argelia!
Per cert, que ahir dia 25 de maig va ser el dia en que hauria d'haver agafat el vol de retorn cap a Europa des de Lima, Peru, aixo segons el pla inicial d'un viatge d'uns 8 mesos, pero ja fa setmanes que vaig prendre la decisio d'allargar la ruta a mes o menys 1 any, ja que encara em queda temps i diners... Aixi que fins a principis de setembre no se'm veura el pel per la meva terra; s'haura de tenir paciencia!;)
dijous, 24 d’abril del 2008
En un dia com avui...
Corria l'any 1999. En un dia de primavera (aquí l'Argentina, de tardor) d'aquell any, un dissabte 24 d'abril, em vaig llevar ben d'hora, com tots els dissabtes de llavors, ja amb les papallones fent-me pessigolles a l'estómac, símptoma clar que s'acostava l'hora d'un altre partit de futbol amb el meu modest equip, l'Escola de Futbol de Sabadell. Vaig esmorzar una ensaïmada amb nocilla i un got de llet amb Nesquik, i encara mig endormiscat vaig preparar la roba i l'equipació per marxar cap al nostre 'estadi', o sigui, les instal.lacions de la Bassa de Sant Oleguer... El meu pare em va venir a buscar a casa i em va acompanyar amb el cotxe fins al lloc del matx. La concentració, com sempre, començava aproximadament una hora i mitja abans del xiulet inicial. Típica tertúlia i comentaris amb els companys sobre el rival, sobre què havíem de procurar fer i què no fer per sortir victoriosos de l'encontre. Algunes lamentacions sobre el temps, ja que malgrat ser primavera feia una calor estiuenca amb un sol abrassant. En 'Paquito', el nostre entrenador, aviat ens va cridar per anar ja cap als vestidors i dir-nos quin seria l'equip titular, per seguidament començar l'escalfament. Un cop més, el 'Comellas' -com tothom em coneixia- figurava en l'aliniació titular com a lateral esquerre.
Així doncs, vam sortir a escalfar i en una mitja horeta ja estàvem els dos equips formats sobre el terreny de joc i esperant ansiosos el xiulet d'inici d'un partit que m'havia de marcar per sempre més. A mesura que avançava la primera part, vaig anar notant un dolor cada cop més fort a la regió frontal del crani, que com més passaven els minuts i més em cansava, més insuportable se'm feia. Vaig aguantar, tanmateix, fins a la fi dels primers 45 minuts, quan vaig ser substituït i em vaig anar a dutxar corrents. Al sortir, el meu pare em va veure molt pàlid, i sense pensar-nos-ho dos cops vam enfilar el camí cap a l'hospital. Vam avisar la meva mare, que treballava a la UCI, i es va venir a trobar amb nosaltres. Mentre esperava per ser atès, i amb una sed inhumana, em vaig prendre una Fanta. Ràpidament em van cridar per entrar a Urgències, i explicats els símptomes i els perquès de la meva visita a l'hospital, em van fer els tests de rigor: la pressió arterial, el sucre en sang, etc. Va ser pràcticament automàtic, doncs, el diagnòstic de debut diabètic, després que el glucòmetre marqués un índex per sobre dels 600 mg/dl de glucosa en sang, quan l'índex mitjà en persones sanes és d'al voltant de 100...
Vaig quedar ingressat a l'hospital uns 5 o 6 dies, en els quals em van ensenyar i vaig aprendre les coses més bàsiques i importants que ha de saber una persona amb diabetis. Com funciona la malaltia, com controlar-la independent i eficientment, possibles complicacions a llarg termini, i llavors els aspectes més pràctics però importantíssims a curt termini, com aprendre a injectar-se la insulina un mateix i usar amb garanties les xeringues (en aquell temps encara s'utilitzaven, però ara els bolígrafs les han fet passar a la història), aprendre les diferències entre els diferents tipus d'insulina, començar a memoritzar quins menjars porten glucosa i quins no, i un llarg etcètera.
Es donava el fet, al cap d'un parell de dies de sortir de l'hospital, que els meus companys de 3r d'ESO anaven de colònies -a fer el crèdit de síntesi, que en deien- a la Pobla de Lillet, al Berguedà, i a mi -òbviament- em feia molta il·lusió poder-hi anar també. Però no va ser pas la diabetis sobrevinguda la que m'ho va impedir, sinó un simple refredat qualsevol! Ironies de la història...
Avui, però, exactament 9 anys després del fatídic matí de futbol, em trobo a Ushuaia, i ara i aquí el temps és radicalment diferent del d'aquell dia llunyà: neva, fa vent i per tant molt de fred! La meteorologia no m'ha acompanyat gaire aquests dies per aquí la Terra del Foc, però no me'n faig pas mala sang, ans al contrari. En un parell o tres de dies, ja aniré tirant cap a Xile, cap a la tranquil·la vila portuària de Puerto Natalas, i des d'allà visitaré -amén del cel- el Parc Nacional de Torres del Paine. I si no es pot, doncs simplement esperaré la data de sortida del Navimag, el ferry que uneix Puerto Natales amb Puerto Montt en tres nits i quatre dies; de ben segur que serà una experiència interessant!
Un abrazo boludos!
Així doncs, vam sortir a escalfar i en una mitja horeta ja estàvem els dos equips formats sobre el terreny de joc i esperant ansiosos el xiulet d'inici d'un partit que m'havia de marcar per sempre més. A mesura que avançava la primera part, vaig anar notant un dolor cada cop més fort a la regió frontal del crani, que com més passaven els minuts i més em cansava, més insuportable se'm feia. Vaig aguantar, tanmateix, fins a la fi dels primers 45 minuts, quan vaig ser substituït i em vaig anar a dutxar corrents. Al sortir, el meu pare em va veure molt pàlid, i sense pensar-nos-ho dos cops vam enfilar el camí cap a l'hospital. Vam avisar la meva mare, que treballava a la UCI, i es va venir a trobar amb nosaltres. Mentre esperava per ser atès, i amb una sed inhumana, em vaig prendre una Fanta. Ràpidament em van cridar per entrar a Urgències, i explicats els símptomes i els perquès de la meva visita a l'hospital, em van fer els tests de rigor: la pressió arterial, el sucre en sang, etc. Va ser pràcticament automàtic, doncs, el diagnòstic de debut diabètic, després que el glucòmetre marqués un índex per sobre dels 600 mg/dl de glucosa en sang, quan l'índex mitjà en persones sanes és d'al voltant de 100...
Vaig quedar ingressat a l'hospital uns 5 o 6 dies, en els quals em van ensenyar i vaig aprendre les coses més bàsiques i importants que ha de saber una persona amb diabetis. Com funciona la malaltia, com controlar-la independent i eficientment, possibles complicacions a llarg termini, i llavors els aspectes més pràctics però importantíssims a curt termini, com aprendre a injectar-se la insulina un mateix i usar amb garanties les xeringues (en aquell temps encara s'utilitzaven, però ara els bolígrafs les han fet passar a la història), aprendre les diferències entre els diferents tipus d'insulina, començar a memoritzar quins menjars porten glucosa i quins no, i un llarg etcètera.
Es donava el fet, al cap d'un parell de dies de sortir de l'hospital, que els meus companys de 3r d'ESO anaven de colònies -a fer el crèdit de síntesi, que en deien- a la Pobla de Lillet, al Berguedà, i a mi -òbviament- em feia molta il·lusió poder-hi anar també. Però no va ser pas la diabetis sobrevinguda la que m'ho va impedir, sinó un simple refredat qualsevol! Ironies de la història...
Avui, però, exactament 9 anys després del fatídic matí de futbol, em trobo a Ushuaia, i ara i aquí el temps és radicalment diferent del d'aquell dia llunyà: neva, fa vent i per tant molt de fred! La meteorologia no m'ha acompanyat gaire aquests dies per aquí la Terra del Foc, però no me'n faig pas mala sang, ans al contrari. En un parell o tres de dies, ja aniré tirant cap a Xile, cap a la tranquil·la vila portuària de Puerto Natalas, i des d'allà visitaré -amén del cel- el Parc Nacional de Torres del Paine. I si no es pot, doncs simplement esperaré la data de sortida del Navimag, el ferry que uneix Puerto Natales amb Puerto Montt en tres nits i quatre dies; de ben segur que serà una experiència interessant!
Un abrazo boludos!
dilluns, 21 d’abril del 2008
La Patagònia en quatre imatges...
Això que es veu darrere meu és la mítica Tierra del Fuego, i aquestes aigües que creuo són les de l'Estret de Magallanes. Feia fred, i sobretot molt de vent; el transbordador, en aquelles aigües, semblava una joguina en mans d'un gegant! Ah, i vàrem poder avistar una parella de dofins!
Contemplatiu davant l'espectacle desbocat de la naturalesa, a frec del Peret Morè, també conegut com a Perito Moreno...
Aquestes foques de la Punta Norte de la Reserva Faunística Península Valdés són l'aliment preferit de les entremaliades orques, que de tant en tant es deixen veure per la zona bo i fent un mos, allà mateix on trenquen les onades. Aquell dia, elles van tenir sort; jo no!
Aquest sóc jo a ple Parc Nacional Nahuel Huapi, a 2100 metres, al cim del Cerro Navidad. El que es veu al fons és el llac Nahuel Huapi.dissabte, 19 d’abril del 2008
Blog des de la fi del món!
Salutacions família!
Aquest escrit, com diu el títol, ve de la fi del món, o quasi; ve d'allà on ja no es pot anar més enllà, més cap al sud, on el sentiment de no poder anar ja més lluny (almenys en aquest continent) es palpa en la pròpia pell. Efectivament, sóc a Ushuaia, la ciutat més meridional del món, o almenys així se la qualifica, ja que hi ha altres assentaments humans més al sud, tot i que no se'ls anomeni 'ciutats'.
En sí, Ushuaia és una simple ciutat, però el lloc on està ubicada la fa bastant espectacular, tota envoltada de muntanyes de 1500 metres ben nevades, almenys en aquesta època de l'any; ara és abril i aquí ja és plena tardor, i això es tradueix en fred, pluja/neu i molt de vent.
Estem també molt a prop de l'Antàrtida, a 'tan sols' 1000 km de distància, o sigui la mateixa distància que vaig recórrer ahir en bus des de Puerto Natales (Xile) fins aquí, en unes 12 hores més o menys. Això m'ajuda a fer-me una idea de la curta distància que em separa, ara mateix, de l'anhelat continent blanc. I si bé ara ja és impossible anar a l'Antàrtida amb els (caríssims) creuers turístics que salpen d'aquí perquè el mar ja s'hi comença a congelar, no renuncio a anar-hi més endavant en qualitat -espero- no pas de guiri, sinó de meteoròleg!
Aprofitant, doncs, que he arribat tan lluny i de tan lluny, em quedaré en aquest racó de món uns dies per a poder explorar tranquilament l'area i els seus diversos parcs nacionals, tot i que els preus de la zona no siguin pas barats. Una terra, aquesta, anomenada 'Tierra del Fuego' degut a les diferents columnes de fum i fogueres que van veure els primers navegants europeus a l'aventurar-se per aquestes latituds ara fa uns 400 anys. I és que els habitants anteriors d'aquesta terra, que portaven vivint aquí des de com a mínim 6000 anys enrere i que vivien humilment en tribus escampades per tota la terra del foc, se'ls va condemnar a l'extinció amb totes les malalties contagioses que van introduir els invasors, fins al punt que ja no queda cap exemplar viu de l'ètnia indígena dels Yàmana... Cap (com díria aquell...)?!? Bé, no, encara queda una senyora que és capaç de parlar la llengua, però es ja molt gran... Que la història no oblidi, un cop més, un genocidi dels europeus.
I d'aquí aniré fent camí cap al nord per Xile, i des de Puerto Natales (havent visitat les Torres del Paine, si la meteorologia ho vol!) agafare un vaixell que, en tres nits i quatre dies, em dura fins a Puerto Montt, ja un troç Xile amunt. A veure que em depara la travessia per aquests mars del sud...
Aquest escrit, com diu el títol, ve de la fi del món, o quasi; ve d'allà on ja no es pot anar més enllà, més cap al sud, on el sentiment de no poder anar ja més lluny (almenys en aquest continent) es palpa en la pròpia pell. Efectivament, sóc a Ushuaia, la ciutat més meridional del món, o almenys així se la qualifica, ja que hi ha altres assentaments humans més al sud, tot i que no se'ls anomeni 'ciutats'.
En sí, Ushuaia és una simple ciutat, però el lloc on està ubicada la fa bastant espectacular, tota envoltada de muntanyes de 1500 metres ben nevades, almenys en aquesta època de l'any; ara és abril i aquí ja és plena tardor, i això es tradueix en fred, pluja/neu i molt de vent.
Estem també molt a prop de l'Antàrtida, a 'tan sols' 1000 km de distància, o sigui la mateixa distància que vaig recórrer ahir en bus des de Puerto Natales (Xile) fins aquí, en unes 12 hores més o menys. Això m'ajuda a fer-me una idea de la curta distància que em separa, ara mateix, de l'anhelat continent blanc. I si bé ara ja és impossible anar a l'Antàrtida amb els (caríssims) creuers turístics que salpen d'aquí perquè el mar ja s'hi comença a congelar, no renuncio a anar-hi més endavant en qualitat -espero- no pas de guiri, sinó de meteoròleg!
Aprofitant, doncs, que he arribat tan lluny i de tan lluny, em quedaré en aquest racó de món uns dies per a poder explorar tranquilament l'area i els seus diversos parcs nacionals, tot i que els preus de la zona no siguin pas barats. Una terra, aquesta, anomenada 'Tierra del Fuego' degut a les diferents columnes de fum i fogueres que van veure els primers navegants europeus a l'aventurar-se per aquestes latituds ara fa uns 400 anys. I és que els habitants anteriors d'aquesta terra, que portaven vivint aquí des de com a mínim 6000 anys enrere i que vivien humilment en tribus escampades per tota la terra del foc, se'ls va condemnar a l'extinció amb totes les malalties contagioses que van introduir els invasors, fins al punt que ja no queda cap exemplar viu de l'ètnia indígena dels Yàmana... Cap (com díria aquell...)?!? Bé, no, encara queda una senyora que és capaç de parlar la llengua, però es ja molt gran... Que la història no oblidi, un cop més, un genocidi dels europeus.
I d'aquí aniré fent camí cap al nord per Xile, i des de Puerto Natales (havent visitat les Torres del Paine, si la meteorologia ho vol!) agafare un vaixell que, en tres nits i quatre dies, em dura fins a Puerto Montt, ja un troç Xile amunt. A veure que em depara la travessia per aquests mars del sud...
dilluns, 24 de març del 2008
24 de març 1976-2008: 32 anys de feixisme i impunitat a l'Argentina
Si companys i companyes: la mateixa historia de sempre. Els criminals al carrer, i els innocents torturats, desapareguts, morts o a la preso.
Aixo segueix passant encara avui a l'Argentina, i per aixo aquesta tarda el poble surt al carrer -en commemoracio del cop militar feixista del 24 de març del 76- en una marxa des de Congreso fins a Plaza de Mayo, per dir ben alt que ni s'oblida ni es perdona, que ja n'hi ha prou d'impunitat i proteccio pels feixistes que corren lliures pels carrers, i de repressio per la gent que reclama justicia.
De fet, hi ha el cas d'una persona desapareguda, de fa poc temps, una persona que era testimoni directe d'un cas molt escabros relacionat amb la policia... Terrorisme d'Estat, a l'Estat Espanyol i aqui. Aixi doncs, aquesta tarda es preveu una marxa mogudeta, com quasi sempre son en aquestes latituds, tenint en compte que la policia es d'un alt grau repressiu...
Aixi doncs, invocant la fi de la impunitat aqui i arreu per als terroristes, i per a que s'acabi tota aquesta 'patota' -com diuen per aqui- neoliberal que ens volen fer empassar amb embut, us dic fins ben aviat i molta salut!
Aixo segueix passant encara avui a l'Argentina, i per aixo aquesta tarda el poble surt al carrer -en commemoracio del cop militar feixista del 24 de març del 76- en una marxa des de Congreso fins a Plaza de Mayo, per dir ben alt que ni s'oblida ni es perdona, que ja n'hi ha prou d'impunitat i proteccio pels feixistes que corren lliures pels carrers, i de repressio per la gent que reclama justicia.
De fet, hi ha el cas d'una persona desapareguda, de fa poc temps, una persona que era testimoni directe d'un cas molt escabros relacionat amb la policia... Terrorisme d'Estat, a l'Estat Espanyol i aqui. Aixi doncs, aquesta tarda es preveu una marxa mogudeta, com quasi sempre son en aquestes latituds, tenint en compte que la policia es d'un alt grau repressiu...
Aixi doncs, invocant la fi de la impunitat aqui i arreu per als terroristes, i per a que s'acabi tota aquesta 'patota' -com diuen per aqui- neoliberal que ens volen fer empassar amb embut, us dic fins ben aviat i molta salut!
divendres, 7 de març del 2008
Primers passos per Sudamèrica...
Hola boludos! Què tal tot!?
Jo ja fa dies que me les campo per terres argentines, després d'arribar a Santiago de Xile en avió des de Nova Zelanda. A Xile, malgrat tot, hi vaig ser només un parell de dies, així que després d'intentar recuperar-me del matxembrat horari que portava a sobre pels carrers de la capital vaig agafar un bus i vaig creuar els Andes fins a la ciutat argentina de Mendoza.
Allà hi vaig ser una setmana, entre visitar la ciutat, els seus voltants plens de regions riques en vinya (les famoses Maipú i Luján de Cuyo) i un trekking acollonant de tres dies per la falda de la muntanya més alta de les Amèriques i de l'hemisferi occidental: el Cerro Aconcagua.
Fet això vaig proseguir amb la ruta que m'ha de portar fins a la punta més austral del continent i de tot l'hemisferi sud, el lloc de terra ferma mes a prop de l'Antàrtida... així que vaig agafar un altre 'cole' (colectivo, com en diuen aquí de qualsevol autocar o autobús que es mogui...) i vaig anar a espetegar (al cap de 10 hores) a la bonica ciutat de Córdoba, al bell mig de la meitat nord del país. Córdoba és una ciutat que em va encantar, el seu centre és força animat i amb alguns edificis i esglésies antigues que li donen caràcter. I a prop de Córdoba hi ha el poble de Alta Gracia, fundat pels jesuites al segle XVI i amb la seva encara prou ben conservada Estancia Jesuitica de Alta Gracia. Però sobretot el poble ha esdevingut famós des que en la dècada dels anys 30 la família Guevara s'hi va establir per donar al petit 'Che' un lloc amb aire més pur atesa la seva condició asmàtica, i ara es pot visitar la casa on va viure convertida en un petit museu sobre la seva infantesa i joventud i sobre la seva vida en general. Es força exhaustiu i conté un munt de documents, informació, fotos antigues, etc. del Che, i com a curiositat té una habitació dedicada a la visita en el 22 de juliol de 2006 de Chávez i Castro al museu, que va ser tot un esdeveniment històric per a la petita vila de Alta Gracia!
I ahir vaig arribar aquí Rosario des de Córdoba en unes 7 hores de bus. Rosario destaca pel faraònic Monument a la Bandera (argentina), que a part d'homenatjar a la bandera, també ho fa als soldats caiguts, a tots els símbols patriòtics i a la nació en general... i després, quan arribo a l'alberg i em pregunten d'on sóc, al contestar 'Cataluña' encara em demanen explicacions i justificacions per haver donat tal resposta... allò que dèiem del pa a l'ull oi?
En general les sensacions que he tingut per aquí les ciutats argentines han estat de semblança amb les ciutats del nostre país, de cert aire europeu i mediterrani; molts bars i restaurants amb taules als carrers, els menús del dia, el bon menjar i les excel.lentíssimes carns, els horaris d'obertura i tancament dels comerços (exactament iguals que els nostres, i això venint de Nova Zelanda s'aprecia molt i molt!), el temps que hi fa, i ara al ser estiu aquí i fa una caloreta molt ben vinguda, etc. etc. etc.
Pel que fa a la parla, després de gairebé dues setmanes de rondar per territori argentí jo diria que ja se m'ha començat a enganxar una miqueta el seu accent tan característic, i també he començat a aprendre el lèxic corresponent... tot plegat és força divertit, i els cops que m'he trobat amb algun espanyol s'han quedat ben sorpresos del meu castellà, ja que ells continuaven parlant exactament amb el castellà espanyol. Jo crec que no costa gaire fer un esforç i intentar parlant una mica com ells, utilitzant el seu vocabulari i expressions, de manera que també vius més tu mateix el país en què et trobes. Entenc que si la teva llengua materna és el castellà ha de ser més difícil canviar l'accent que no pas si la teva llengua materna és una altra; ho dic perquè a mi em costaria més canviar la meva forma de parlar català si vaig a València, a Mallorca o a Fraga, que no pas el que em costa canviar l'accent castellà aquí l'argentina, i com que la meva vocació no és la lingüística, ho deixo acá.
Apa companyes, jo seguiré fent camí cap al sud d'aquest continent, sent la propera parada la capital, Buenos Aires. Al facebook anire posant-hi algunes fotos, no deixeu d'anar-hi.
I no us estresseu més del compte amb les eleccions, jo us asseguro que la meva qualitat de vida ha augmentat amb la disminució de política espanyola, jeje...
Una macanuda abraçadaça!
Jo ja fa dies que me les campo per terres argentines, després d'arribar a Santiago de Xile en avió des de Nova Zelanda. A Xile, malgrat tot, hi vaig ser només un parell de dies, així que després d'intentar recuperar-me del matxembrat horari que portava a sobre pels carrers de la capital vaig agafar un bus i vaig creuar els Andes fins a la ciutat argentina de Mendoza.
Allà hi vaig ser una setmana, entre visitar la ciutat, els seus voltants plens de regions riques en vinya (les famoses Maipú i Luján de Cuyo) i un trekking acollonant de tres dies per la falda de la muntanya més alta de les Amèriques i de l'hemisferi occidental: el Cerro Aconcagua.
Fet això vaig proseguir amb la ruta que m'ha de portar fins a la punta més austral del continent i de tot l'hemisferi sud, el lloc de terra ferma mes a prop de l'Antàrtida... així que vaig agafar un altre 'cole' (colectivo, com en diuen aquí de qualsevol autocar o autobús que es mogui...) i vaig anar a espetegar (al cap de 10 hores) a la bonica ciutat de Córdoba, al bell mig de la meitat nord del país. Córdoba és una ciutat que em va encantar, el seu centre és força animat i amb alguns edificis i esglésies antigues que li donen caràcter. I a prop de Córdoba hi ha el poble de Alta Gracia, fundat pels jesuites al segle XVI i amb la seva encara prou ben conservada Estancia Jesuitica de Alta Gracia. Però sobretot el poble ha esdevingut famós des que en la dècada dels anys 30 la família Guevara s'hi va establir per donar al petit 'Che' un lloc amb aire més pur atesa la seva condició asmàtica, i ara es pot visitar la casa on va viure convertida en un petit museu sobre la seva infantesa i joventud i sobre la seva vida en general. Es força exhaustiu i conté un munt de documents, informació, fotos antigues, etc. del Che, i com a curiositat té una habitació dedicada a la visita en el 22 de juliol de 2006 de Chávez i Castro al museu, que va ser tot un esdeveniment històric per a la petita vila de Alta Gracia!
I ahir vaig arribar aquí Rosario des de Córdoba en unes 7 hores de bus. Rosario destaca pel faraònic Monument a la Bandera (argentina), que a part d'homenatjar a la bandera, també ho fa als soldats caiguts, a tots els símbols patriòtics i a la nació en general... i després, quan arribo a l'alberg i em pregunten d'on sóc, al contestar 'Cataluña' encara em demanen explicacions i justificacions per haver donat tal resposta... allò que dèiem del pa a l'ull oi?
En general les sensacions que he tingut per aquí les ciutats argentines han estat de semblança amb les ciutats del nostre país, de cert aire europeu i mediterrani; molts bars i restaurants amb taules als carrers, els menús del dia, el bon menjar i les excel.lentíssimes carns, els horaris d'obertura i tancament dels comerços (exactament iguals que els nostres, i això venint de Nova Zelanda s'aprecia molt i molt!), el temps que hi fa, i ara al ser estiu aquí i fa una caloreta molt ben vinguda, etc. etc. etc.
Pel que fa a la parla, després de gairebé dues setmanes de rondar per territori argentí jo diria que ja se m'ha començat a enganxar una miqueta el seu accent tan característic, i també he començat a aprendre el lèxic corresponent... tot plegat és força divertit, i els cops que m'he trobat amb algun espanyol s'han quedat ben sorpresos del meu castellà, ja que ells continuaven parlant exactament amb el castellà espanyol. Jo crec que no costa gaire fer un esforç i intentar parlant una mica com ells, utilitzant el seu vocabulari i expressions, de manera que també vius més tu mateix el país en què et trobes. Entenc que si la teva llengua materna és el castellà ha de ser més difícil canviar l'accent que no pas si la teva llengua materna és una altra; ho dic perquè a mi em costaria més canviar la meva forma de parlar català si vaig a València, a Mallorca o a Fraga, que no pas el que em costa canviar l'accent castellà aquí l'argentina, i com que la meva vocació no és la lingüística, ho deixo acá.
Apa companyes, jo seguiré fent camí cap al sud d'aquest continent, sent la propera parada la capital, Buenos Aires. Al facebook anire posant-hi algunes fotos, no deixeu d'anar-hi.
I no us estresseu més del compte amb les eleccions, jo us asseguro que la meva qualitat de vida ha augmentat amb la disminució de política espanyola, jeje...
Una macanuda abraçadaça!
divendres, 22 de febrer del 2008
Abans de saltar el Pacific Ocea, des d'Auckland
Com anava dient en el post de les antipodes, vaig arribar a Queenstown, una ciutat petiteta al costat d'un llac i enmig de muntanyes forsa altes, un emplasament tot plegat forsa atractiu. Pero la ciutat es sobretot coneguda per la gran diversitat d'esports 'extrems' que s'hi poden fer: bungee jumping (ponting), paracaigudisme, rafting i una serie d'esports -per dir alguna cosa- inventats i bastant paranoics tot ells, com ara una mena de llanxa propulsada per un potent motor que mes que navegar la fa enlairar! Doncs be, el fet es que tot aixo era forsa car, i vaig haver de triar. Vaig decidir comprar un paquet de dues activitats que surt una mica mes economic: ponting i rafting, en total per uns 175 euros. Aixi que al mati seguent em vaig dirigir (juntament amb altra gent dins un bus) cap a la vall on esta situada la plataforma de llansament. Aquesta esta suspesa a l'aire per uns cables que van de cap a cap de la vall, i s'hi arriba amb una mena de cistella-teleferic. Esta exactament a 134 metres per sobre del petit rierol que encara sembla mes petit des d'alla dalt. La veritat es que des del moment en que es posen els peus sobre la plataforma en questio un ja comensa a pasar-ho malament, i a assumir que aixo de llansar-se i de caure al buit va de debo... Llavors be quan et posen aquella mena de belcro gegant al final de les cames, ho lliguen ben fort, i un espera el seu torn per seure en una cadira des d'on s'ultimen els ultims preparatius i on la imminencia del llansament ja cau pel seu propi pes (jeje, mai millor dit!). Tot lligat i ben lligat, et fan saber que hi has de posar collons i que t'has de posar dret i caminar un parell de metres fins on s'acaba el terra metal.lic, i l'escena no te desperdici perque es un caminar al mes pur estil pingui, ja que els peus estan lligats un al costat de l'altre i costa moure's. Arribat al punt fatidic, em van recordar el numero de vol de dema cap a Xile: 3, 2, 1 i ja no hi havia marxa enrere i vaig saltar! En un instant, moltes emocions i sensacions contradictories et passen pel cap. Per una banda, l'instint et diu a crits que t'has tornat boig i que et mataras. Per l'altra, la part racional del jo et diu que no passa res, que et relaxis i que disfrutis del vol! El resultat es una sensacio indescriptible, pero absolutament brutal i genial, es el volar durant uns segons i el veure com el que era un petit rierol se t'acosta a gran velocitat i cada vegada sembla mes i mes gran... Son aproximadament 3.5 segons de caiguda lliure, es a dir, de vol vertical, i uns altres 3.5 segons de seguir caient pero d'anar desaccelerant fins que s'arriba al punt mes baix, des d'on es torna a pujar a gran velocitat estibat per la gran flexibilitat de la corda que es duu lligada als peus. Aquest moviment harmonic de pujar i baixar es repeteix unes 3 o 4 vegades fins que l'energia es perd i un s'acaba parant i quedant penjat com un peix pescat fins que no et tiben amunt i s'arriba un altre cop a la plataforma sa i estalvi, aixo si, vermell com un tomaquet per tota la sang acumulada. Jo hagues repetit de bon grat, pero eren uns altres 50 euros per salt extra. A la tarda, tot i que aixo del rafting era una novetat per a mi, va ser un joc de nens comparat amb la descarrega d'adrenalina matinal! Apart de tot aixo, a Queenstown tambe em vaig comprar un bon calsat per caminar (el que tenia, comprat mes i mig abans al sud de la Xina, havia perdut completament el dibuix de la sola i queien a trossos, de manera que en vistes de fer algun trekking ben aviat necessitava fer-me amb un bon calsat!) i vaig explorar alguns camins per les muntanyes dels voltants, d'unes vistes precioses.
La seguent parada va ser el Mount Cook National Park. Aquest parc nacional conte el pic mes alt del pais, el Mount Cook (de 3787 m), i molts dels 3000 neozelandesos tambe estan dins el parc. Pero el que el fa realment espectacular es la quantitat de glaceres i de gel que hi ha alla dintre! I aixo que jo hi vaig anar a ple estiu! Hi ha diversos camins marcats i alguns refugis on passar la nit, pero si es te l'equipament i l'experiencia (o el guia) necessaria el parc ofereix una serie inacabable d'excursions i de rutes per fer-hi, ja que gran part del parc esta cobert per gel/neu. Jo vaig decidir de fer-hi dues nits en dos refugis diferents. La primera nit la vaig passar en un refugi no guardat de 6 places un tros amunt al costat de la glacera Tasman. Per arribar-hi nomes vaig haver de caminar unes dues horetes i superar un desnivell de 300 metres. Vaig compartir sostre i cel increiblement estrellat amb un alemany de mitjana edat i amb una parella jove del midwest america. Al dia seguent, a la vall del costat, vaig superar el desnivell de 1000 metres per arribar al Mueller hut, un refugi guardat i de moltes places mes i amb luxes tals com gas i instruments per a cuinar! El refugi, situat a 1800 metres, gaudia d'una vista privilegiada a la glacera Mueller i al Mount Cook, tot ell ple de gel tambe. Des del refugi es podien sentir de tant en tant els trons causats pels despreniments de gel precipici avall de l'altre canto de la vall, just al davant d'on erem nosaltres. Pell de gallina. La noticia negativa del meu trekking per la zona durant els tres dies va ser que durant la segona tarda-nit algu va alertar sobre l'absencia d'un home america de 56 anys que no va tornar a baix al poble per la tarda com se l'esperava. Resulta que havia passat el dia pujant al refugi pero tenia intencio de tornar al poble a la tarda. Al no apareixer, un helicopter el va comensar a buscar durant el vespre mentre hi va haver llum, sense resultat. Jo em vaig llevar d'hora juntament amb companys del refugi per veure la sortida de sol (acollonant!) i l'helicopter un altre cop ja estava volant en busca del desaparegut... Vaig anar amb un belga a fer un pic de la zona (de 2000 metres), i al tornar, a quarts de dotze del migdia, es confirmava la pitjor noticia, que l'home havia estat trobat mort ben a prop del refugi, en una zona de gran pendent i tambe a prop de la glacera de Mueller.
Aquella tarda tornava abaix al poble i comensava a tirar en sentit illa nord; fent autostop vaig arribar a Christchurch amb un angles amb unes tres hores de viatge. Pel dia seguent tots els busos matinals estaven plens, aixi que vaig haver de viatjar per la tarda cap al nord de la illa sud i fer-hi nit, en un poble anomenat Picton. L'endema agafava el ferry que en 3 hores creua fins a la illa nord, fins a la capital Wellington, la ciutat mes ventosa de l'hemisferi sud (i no cal que ho juressin, perque fotia un aire...). A Wellington el que val mes la pena es el museu nacional, anomenat Te Papa, que es extensissim i te tota mena de sales, tant d'historia, cultura i art maori, com de ciencia, tecnologia i demes coses d'importacio occidental.
I vaig arribar a un dels plats forts del viatge: el Tongariro National Park! Tongariro (mes conegut pels aficionats al Senyor dels Anells per Mordor, ja que es on es va filmar part de la pel.licula representant el regne de Mordor de la ficcio) es un parc on l'activitat volcanica hi es present i ben viva, i en qualsevol moment hi pot haver una erupcio. De fet, l'ultima va ser tan sols al desembre de l'any passat, del volca Ruapehu. Hi ha tres volcans mes o menys actius: el Mt. Ruapehu, el Mt. Ngauruhoe i el Mt. Tongariro. La meva intencio era fer una ruta d'unes dues o tres nits, depenent del temps ja que la previsio no prometia gaire... Es el que es coneix com a Northern Circuit, mentre el que fa la gran majoria de la gent es una ruta de nomes un dia, d'unes 7-8 hores, que creua el parc pels llocs mes impressionants, anomenada Tongariro Alpine Crossing. La primera nit la vaig passar a un refugi de l'inici del Alpine Crossing, ja que vaig arribar al parc per la tarda i ja volia comensar a fer ruta. El seguent dia basicament vaig fer el classic Crossing, incloent a la ruta el Mt. Ngauruhoe (2287 m), i passant pel costat del fumejant i calent sol del Red Crater, dels Emerald lakes i del Blue lake, llacs d'aigues turqueses pero, en contra del que sembla que hauria de ser, molt freds, sobretot degut a l'altitud de la zona. Vaig fer nit a un refugi del final de la ruta, a l'espera del temps que fes l'endema, sobretot perque la previsio pintava bastos, que en clima del parc bastos es tradueix per pluja, fort vent, mala visibilitat... I, en efecte, ja durant la nit es va comensar a girar un fort vent que feia forsa soroll i terrabastall, i al llevar-nos plovia a bots i barrals i el vent no havia cessat. La meva decisio de fer nit en aquell refugi i no en un altre mes a l'interior del parc, doncs, va resultar ser la mes assenyada, perque d'aquesta manera em permetia abandonar el parc sense haver de tornar a guanyar altitud ni endinsar-me en les muntanyes, senzillament seguint el cami de baixada del Crossing fins a l'aparcament on acaba la caminada d'un dia. Amb la rabia, per tant, de no poder complir els plans inicials, pero amb l'acceptacio (humil, com ha de ser) de la nostra inferioritat envers la meteorologia i la muntanya vaig abandonar Tongariro cami de Rotorua amb una sindicalista que em va recollir de la carretera i que em va acompanyar tot el tros fins a una altra zona volcanica com es la de Rotorua.
A Rotorua es pot visitar de franc (i s'agraeix, sobretot quan es va tan malament de pasta com jo, ja que m'he gastat molt mes del previst en aquest pais...) un parc que esta ple de llacs fumejants, bassalts d'aigua i fang fent txup-txup, i que tot plegat te mes d'infernal que de terrenal. De fet, el llac a la vora del qual se situa Rotorua es ell mateix ja un crater d'un volca que va explotar fa milers d'anys. Per tots els racons de la ciutat la pudor de sofre es omnipresent, i un s'intenta imaginar com s'ho fan els rotaruesos per sobreviure a aquesta pudor constant, 24/7! El museu de Rotorua tambe es molt interessant i molt detallat sobre la historia i art maoris, ja que Te Arawa (la regio de la ciutat) conserva un alt percentatge de poblacio maori original, i la cultura i l'art hi son molt presents.
El dia 23 de febrer s'anava acostant, i no podia tornar a aplasar el vol (la data inicial del vol des d'Auckland fins a Santiago de Xile era pel 9 de febrer, que vaig canviar pel 18 de febrer, la qual vaig tornar a canviar per l'actual, 23 de febrer; tot aixo en veient que hi ha tant per veure aqui i que no em volia perdre per res del mon, com a minim alguns llocs basics...), de manera que havia de seguir viatjant, sempre cap amunt. Propera parada: Raglan, paradis de surfistes, a la costa oest. Aquestes platges tenen la reputacio ben merescuda de ser les millors de tota NZ pel que fa a les onades, i aixo ho vaig poder comprovar jo mateix. El primer dia vaig anar a fer surf amb una escola de surf que proveeix de tot el material: el vestit de neopre i la taula (tova). Les tres vegades anteriors que havia intentat fer surf a Australia ho havia fet amb una taula dura, la qual cosa complica molt les coses per a un principiant, pero que em va servir sens dubte com a experiencia. Aixi doncs, a Raglan amb la taula tova (que va molt millor a l'hora de posar-se dret i no relliscar i mantenir l'equilibri) les coses ja em van anar molt millor, i vaig aconseguir posar-me dret molts cops i durant molta estona! La veritat es que em vaig sorprendre a mi mateix del facil que es fer surf amb una taula tova respecte d'una de dura, en fi, coses tecniques... Al dia seguent hi vaig tornar amb un amic txec que es va apuntar a fer surf amb mi, i llogats el vestit i la taula, ja tornava a ser a l'aigua a practicar aixo del surf i a agafar mes experiencia! Pero va arribar el moment de dir adeu a les onades, i vaig seguir fent cami cap a Auckland, on vaig fer una nit i vaig seguir mes cap al nord fins a Bay of Islands, una zona de gran bellesa i boniques platges on he passat les dues ultimes nits. Un cop mes, pero, el temps no ha acompanyat gens, i no he pogut veure gran cosa de la zona; ahir a la tarda vaig fer tres horetes de kayak per la badia i em va encantar la tranquilitat i la dinamica d'aquest esport; feia una mica de vent, i aixo hi afegia un toc de salsa a les onades que es creaven a l'hora de navegar a traves de la badia plena d'illetes.
I avui, despres de quatre hores de bus des d'alla al nord, he tornat a arribar a la capital economica i demografica, que no politica, de Nova Zelanda, Auckland. Dema tinc el vol a les 5.25 de la tarda cap a Santiago de Xile, on comensa una etapa mes, l'ultima pero llargament esperada, del meu viatge. Seran entre tres i quatre mesos de viatge per l'America llatina del sud; els llocs i paisos que visitare? Sobre la marxa... no tinc massa coses clares, tot dependra forsa del temps i de l'estat de la meva economia. Aixo si, comensare per Argentina i anire tirant avall fins a la Tierra de Fuego, i llavors cap al nord per Xile. Mes enlla d'aixo el desti dira...
Fins ben aviat companys i companyes, i seguiu viatjant amb mi a traves del blog!
Una abrasada des de les antipodes!
La seguent parada va ser el Mount Cook National Park. Aquest parc nacional conte el pic mes alt del pais, el Mount Cook (de 3787 m), i molts dels 3000 neozelandesos tambe estan dins el parc. Pero el que el fa realment espectacular es la quantitat de glaceres i de gel que hi ha alla dintre! I aixo que jo hi vaig anar a ple estiu! Hi ha diversos camins marcats i alguns refugis on passar la nit, pero si es te l'equipament i l'experiencia (o el guia) necessaria el parc ofereix una serie inacabable d'excursions i de rutes per fer-hi, ja que gran part del parc esta cobert per gel/neu. Jo vaig decidir de fer-hi dues nits en dos refugis diferents. La primera nit la vaig passar en un refugi no guardat de 6 places un tros amunt al costat de la glacera Tasman. Per arribar-hi nomes vaig haver de caminar unes dues horetes i superar un desnivell de 300 metres. Vaig compartir sostre i cel increiblement estrellat amb un alemany de mitjana edat i amb una parella jove del midwest america. Al dia seguent, a la vall del costat, vaig superar el desnivell de 1000 metres per arribar al Mueller hut, un refugi guardat i de moltes places mes i amb luxes tals com gas i instruments per a cuinar! El refugi, situat a 1800 metres, gaudia d'una vista privilegiada a la glacera Mueller i al Mount Cook, tot ell ple de gel tambe. Des del refugi es podien sentir de tant en tant els trons causats pels despreniments de gel precipici avall de l'altre canto de la vall, just al davant d'on erem nosaltres. Pell de gallina. La noticia negativa del meu trekking per la zona durant els tres dies va ser que durant la segona tarda-nit algu va alertar sobre l'absencia d'un home america de 56 anys que no va tornar a baix al poble per la tarda com se l'esperava. Resulta que havia passat el dia pujant al refugi pero tenia intencio de tornar al poble a la tarda. Al no apareixer, un helicopter el va comensar a buscar durant el vespre mentre hi va haver llum, sense resultat. Jo em vaig llevar d'hora juntament amb companys del refugi per veure la sortida de sol (acollonant!) i l'helicopter un altre cop ja estava volant en busca del desaparegut... Vaig anar amb un belga a fer un pic de la zona (de 2000 metres), i al tornar, a quarts de dotze del migdia, es confirmava la pitjor noticia, que l'home havia estat trobat mort ben a prop del refugi, en una zona de gran pendent i tambe a prop de la glacera de Mueller.
Aquella tarda tornava abaix al poble i comensava a tirar en sentit illa nord; fent autostop vaig arribar a Christchurch amb un angles amb unes tres hores de viatge. Pel dia seguent tots els busos matinals estaven plens, aixi que vaig haver de viatjar per la tarda cap al nord de la illa sud i fer-hi nit, en un poble anomenat Picton. L'endema agafava el ferry que en 3 hores creua fins a la illa nord, fins a la capital Wellington, la ciutat mes ventosa de l'hemisferi sud (i no cal que ho juressin, perque fotia un aire...). A Wellington el que val mes la pena es el museu nacional, anomenat Te Papa, que es extensissim i te tota mena de sales, tant d'historia, cultura i art maori, com de ciencia, tecnologia i demes coses d'importacio occidental.
I vaig arribar a un dels plats forts del viatge: el Tongariro National Park! Tongariro (mes conegut pels aficionats al Senyor dels Anells per Mordor, ja que es on es va filmar part de la pel.licula representant el regne de Mordor de la ficcio) es un parc on l'activitat volcanica hi es present i ben viva, i en qualsevol moment hi pot haver una erupcio. De fet, l'ultima va ser tan sols al desembre de l'any passat, del volca Ruapehu. Hi ha tres volcans mes o menys actius: el Mt. Ruapehu, el Mt. Ngauruhoe i el Mt. Tongariro. La meva intencio era fer una ruta d'unes dues o tres nits, depenent del temps ja que la previsio no prometia gaire... Es el que es coneix com a Northern Circuit, mentre el que fa la gran majoria de la gent es una ruta de nomes un dia, d'unes 7-8 hores, que creua el parc pels llocs mes impressionants, anomenada Tongariro Alpine Crossing. La primera nit la vaig passar a un refugi de l'inici del Alpine Crossing, ja que vaig arribar al parc per la tarda i ja volia comensar a fer ruta. El seguent dia basicament vaig fer el classic Crossing, incloent a la ruta el Mt. Ngauruhoe (2287 m), i passant pel costat del fumejant i calent sol del Red Crater, dels Emerald lakes i del Blue lake, llacs d'aigues turqueses pero, en contra del que sembla que hauria de ser, molt freds, sobretot degut a l'altitud de la zona. Vaig fer nit a un refugi del final de la ruta, a l'espera del temps que fes l'endema, sobretot perque la previsio pintava bastos, que en clima del parc bastos es tradueix per pluja, fort vent, mala visibilitat... I, en efecte, ja durant la nit es va comensar a girar un fort vent que feia forsa soroll i terrabastall, i al llevar-nos plovia a bots i barrals i el vent no havia cessat. La meva decisio de fer nit en aquell refugi i no en un altre mes a l'interior del parc, doncs, va resultar ser la mes assenyada, perque d'aquesta manera em permetia abandonar el parc sense haver de tornar a guanyar altitud ni endinsar-me en les muntanyes, senzillament seguint el cami de baixada del Crossing fins a l'aparcament on acaba la caminada d'un dia. Amb la rabia, per tant, de no poder complir els plans inicials, pero amb l'acceptacio (humil, com ha de ser) de la nostra inferioritat envers la meteorologia i la muntanya vaig abandonar Tongariro cami de Rotorua amb una sindicalista que em va recollir de la carretera i que em va acompanyar tot el tros fins a una altra zona volcanica com es la de Rotorua.
A Rotorua es pot visitar de franc (i s'agraeix, sobretot quan es va tan malament de pasta com jo, ja que m'he gastat molt mes del previst en aquest pais...) un parc que esta ple de llacs fumejants, bassalts d'aigua i fang fent txup-txup, i que tot plegat te mes d'infernal que de terrenal. De fet, el llac a la vora del qual se situa Rotorua es ell mateix ja un crater d'un volca que va explotar fa milers d'anys. Per tots els racons de la ciutat la pudor de sofre es omnipresent, i un s'intenta imaginar com s'ho fan els rotaruesos per sobreviure a aquesta pudor constant, 24/7! El museu de Rotorua tambe es molt interessant i molt detallat sobre la historia i art maoris, ja que Te Arawa (la regio de la ciutat) conserva un alt percentatge de poblacio maori original, i la cultura i l'art hi son molt presents.
El dia 23 de febrer s'anava acostant, i no podia tornar a aplasar el vol (la data inicial del vol des d'Auckland fins a Santiago de Xile era pel 9 de febrer, que vaig canviar pel 18 de febrer, la qual vaig tornar a canviar per l'actual, 23 de febrer; tot aixo en veient que hi ha tant per veure aqui i que no em volia perdre per res del mon, com a minim alguns llocs basics...), de manera que havia de seguir viatjant, sempre cap amunt. Propera parada: Raglan, paradis de surfistes, a la costa oest. Aquestes platges tenen la reputacio ben merescuda de ser les millors de tota NZ pel que fa a les onades, i aixo ho vaig poder comprovar jo mateix. El primer dia vaig anar a fer surf amb una escola de surf que proveeix de tot el material: el vestit de neopre i la taula (tova). Les tres vegades anteriors que havia intentat fer surf a Australia ho havia fet amb una taula dura, la qual cosa complica molt les coses per a un principiant, pero que em va servir sens dubte com a experiencia. Aixi doncs, a Raglan amb la taula tova (que va molt millor a l'hora de posar-se dret i no relliscar i mantenir l'equilibri) les coses ja em van anar molt millor, i vaig aconseguir posar-me dret molts cops i durant molta estona! La veritat es que em vaig sorprendre a mi mateix del facil que es fer surf amb una taula tova respecte d'una de dura, en fi, coses tecniques... Al dia seguent hi vaig tornar amb un amic txec que es va apuntar a fer surf amb mi, i llogats el vestit i la taula, ja tornava a ser a l'aigua a practicar aixo del surf i a agafar mes experiencia! Pero va arribar el moment de dir adeu a les onades, i vaig seguir fent cami cap a Auckland, on vaig fer una nit i vaig seguir mes cap al nord fins a Bay of Islands, una zona de gran bellesa i boniques platges on he passat les dues ultimes nits. Un cop mes, pero, el temps no ha acompanyat gens, i no he pogut veure gran cosa de la zona; ahir a la tarda vaig fer tres horetes de kayak per la badia i em va encantar la tranquilitat i la dinamica d'aquest esport; feia una mica de vent, i aixo hi afegia un toc de salsa a les onades que es creaven a l'hora de navegar a traves de la badia plena d'illetes.
I avui, despres de quatre hores de bus des d'alla al nord, he tornat a arribar a la capital economica i demografica, que no politica, de Nova Zelanda, Auckland. Dema tinc el vol a les 5.25 de la tarda cap a Santiago de Xile, on comensa una etapa mes, l'ultima pero llargament esperada, del meu viatge. Seran entre tres i quatre mesos de viatge per l'America llatina del sud; els llocs i paisos que visitare? Sobre la marxa... no tinc massa coses clares, tot dependra forsa del temps i de l'estat de la meva economia. Aixo si, comensare per Argentina i anire tirant avall fins a la Tierra de Fuego, i llavors cap al nord per Xile. Mes enlla d'aixo el desti dira...
Fins ben aviat companys i companyes, i seguiu viatjant amb mi a traves del blog!
Una abrasada des de les antipodes!
divendres, 15 de febrer del 2008
Post des de les antipodes!
Hola bona gent! Com anem, que tal aquest inici de 2008?
Jo debo una llarga explicacio del que m'ha anat passant tot aquest temps, ja que es cert que aquest blog no ha estat a l'altura del meu viatge fins ara.
Aixi doncs, com diu el titol, ara paro per terres neozelandeses, un lloc habitat des de fa uns 800 anys pels maoris, una gent que va abandonar les seves illes polinesiques amb esperit de ben segur aventurer per buscar un altre futur mes lluny... mes cap al sud, i van arribar aqui una mica abans que els anglesos! Aquests ultims no fa ni dos-cents anys que corren per les dues illes, de manera que tant des del punt de vista dels uns com dels altres aquest es un pais ben jove! I ple de meravelles naturals ben contrastades, des de muntanyes i glaceres alpines a mes de 3000 m fins a platges subtropicals al nord, i des de llocs amb 8000 mm de pluja a l'any a zones semidesertiques! Com a resultat, aquest es un lloc on es dificil aburrir-se!
Hi vaig arribar el dia 24 de gener en un vol des de Sydney a Christchuch, la ciutat mes gran i mes 'anglesa' de la illa sud. Alla hi vaig passar tres dies que vaig utilitzar per organitzar una miqueta el meu pla de viatge per l'illa; hi ha mil ofertes i maneres de viatjar, i diferents xarxes de busos amb els seus avantatges i desavantatges. Molta gent el que fa es comprar-se un cotxe a l'inici i quan acaba el viatge el ven si fa no fa pel mateix preu, de manera el viatge els surt forsa economic, pero jo no volia assumir la responsabilitat i els costos potencials de manteniment d'un cotxe, i el que vaig fer va ser comprar hores de viatge en bus (35 hores) amb l'Intercity, que es una xarxa que va a tot arreu de l'illa i es molt facil de fer reserves, aixi que al comensament vaig pagar els 350 dolars neozelandesos (uns 175 euros) per a les 35 hores de viatge, i despres ja no he hagut de preocupar-me mes dels costos de transport. S'ha de dir, pero, que amb 35 hores no n'hi ha pas prou per recorrer una miqueta les dues illes, aixi que m'he vist obligat a fer diverses vegades autostop, i els cops que ho he fet m'ha anat la mar de be, i ha estat tota una experiencia, bona i barata!
Com anava dient, despres de prendre algunes decisions a Christchurch i de comprar les hores de bus i algun bitllet de tren, vaig marxar en ferrocarril cap al nordest de la illa sud, cap a la peninsula de Kaikoura. Aquesta es una peninsula que gaudeix d'una vida marina salvatge exhuberant, i s'hi troben foques, dofins, balenes, orques i moltes especies d'aus totes protegides per llei. Ben a prop de la peninsula hi ha una falla submarina que baixa fins als 1500 m de profunditat, i a aixo afegeix-hi que s'hi troben dues corrents oceaniques contraposades: una de calida i superficial, i una altra de profunda i freda, i ja es donen les condicions adequades amb tot el planckton i fitoflanckton per alimentar tota la cadena trofica marina, des de les petites algues fins als animals mes grans del planeta! A Kaikoura vaig optar per anar a nedar amb dofins, una experiencia unica que val molt la pena, ja que la sensacio de nedar i de veure dofins per tots costats que venen a jugar amb tu i que fins i tot et passen tan a prop que els pots arribar a tocar, i tot plegat vam estar una bona estona a l'aigua, va valdre molt la pena!
Des de Kaikoura vaig tornar a Christchurch per agafar el Trans Alpine, un tren que creua els Alps i des del que es gaudeix d'una vista increible de les muntanyes, tot i que la meteorologia aquell mati no va acompanyar gaire. Arribats a la costa oest, a l'altra banda de les muntanyes, un bus em va dur en poques hores fins a la mitica regio de les grans glaceres de Franz Joseph i Fox, que son de les poques glaceres que en l'actualitat continuen avansant, malgrat que en l'ultim segle haguin retrocedit notablement... El que veritablement les fa uniques, pero, es la seva extraordinaria proximitat al mar (de molts pocs km en linia recte) i sobretot la seva poca altitud, amb prou feines d'uns 200 o 300 metres sobre el nivell del mar. La primera glacera que es troba venint del nord es la de Franz Joseph, on vaig fer dues nits. El poble, del mateix nom, esta situat a pocs kms del final de la glacera, i hi ha serveis de guia que ofereixen caminades i tot el material necessari (crampons, piolet, etc.) per passar un dia sobre el gel i glacera amunt! Com que aquestes activitats no surten gratuites, vaig decidir de fer-la al Franz Joseph i no al Fox, ja que el primer es mes impressionant per ser mes dret i tenir mes pendent. Tot i aixi vaig fer cap a la glacera Fox despres, per passar-hi un parell de dies durant els quals la pluja em va fer altre cop la guitza i no em va deixar fer massa caminades pels voltants. El trajecte d'alla fins a Queenstown, la 'gran' ciutat del sud de l'illa sud, d'uns 400 km el vaig decidir viatjar fent autostop, i va ser tota una experiencia! Vaig pujar en 4 automobils diferents, i vaig tardar unes 6 hores en total, que no va estava gens malament! Els primers generosos van ser una parella d'israelians joves que viatjaven amb una furgoneta; els segons una parella de quebequesos que s'havien de casar al cap de pocs dies a les illes Fiji; el tercer en parar-se era un noi kiwi que tornava a casa despres de passar uns dies treballant fora, i el quart era un enginyer civil que finalment anava cap a Queenstown!
Jo debo una llarga explicacio del que m'ha anat passant tot aquest temps, ja que es cert que aquest blog no ha estat a l'altura del meu viatge fins ara.
Aixi doncs, com diu el titol, ara paro per terres neozelandeses, un lloc habitat des de fa uns 800 anys pels maoris, una gent que va abandonar les seves illes polinesiques amb esperit de ben segur aventurer per buscar un altre futur mes lluny... mes cap al sud, i van arribar aqui una mica abans que els anglesos! Aquests ultims no fa ni dos-cents anys que corren per les dues illes, de manera que tant des del punt de vista dels uns com dels altres aquest es un pais ben jove! I ple de meravelles naturals ben contrastades, des de muntanyes i glaceres alpines a mes de 3000 m fins a platges subtropicals al nord, i des de llocs amb 8000 mm de pluja a l'any a zones semidesertiques! Com a resultat, aquest es un lloc on es dificil aburrir-se!
Hi vaig arribar el dia 24 de gener en un vol des de Sydney a Christchuch, la ciutat mes gran i mes 'anglesa' de la illa sud. Alla hi vaig passar tres dies que vaig utilitzar per organitzar una miqueta el meu pla de viatge per l'illa; hi ha mil ofertes i maneres de viatjar, i diferents xarxes de busos amb els seus avantatges i desavantatges. Molta gent el que fa es comprar-se un cotxe a l'inici i quan acaba el viatge el ven si fa no fa pel mateix preu, de manera el viatge els surt forsa economic, pero jo no volia assumir la responsabilitat i els costos potencials de manteniment d'un cotxe, i el que vaig fer va ser comprar hores de viatge en bus (35 hores) amb l'Intercity, que es una xarxa que va a tot arreu de l'illa i es molt facil de fer reserves, aixi que al comensament vaig pagar els 350 dolars neozelandesos (uns 175 euros) per a les 35 hores de viatge, i despres ja no he hagut de preocupar-me mes dels costos de transport. S'ha de dir, pero, que amb 35 hores no n'hi ha pas prou per recorrer una miqueta les dues illes, aixi que m'he vist obligat a fer diverses vegades autostop, i els cops que ho he fet m'ha anat la mar de be, i ha estat tota una experiencia, bona i barata!
Com anava dient, despres de prendre algunes decisions a Christchurch i de comprar les hores de bus i algun bitllet de tren, vaig marxar en ferrocarril cap al nordest de la illa sud, cap a la peninsula de Kaikoura. Aquesta es una peninsula que gaudeix d'una vida marina salvatge exhuberant, i s'hi troben foques, dofins, balenes, orques i moltes especies d'aus totes protegides per llei. Ben a prop de la peninsula hi ha una falla submarina que baixa fins als 1500 m de profunditat, i a aixo afegeix-hi que s'hi troben dues corrents oceaniques contraposades: una de calida i superficial, i una altra de profunda i freda, i ja es donen les condicions adequades amb tot el planckton i fitoflanckton per alimentar tota la cadena trofica marina, des de les petites algues fins als animals mes grans del planeta! A Kaikoura vaig optar per anar a nedar amb dofins, una experiencia unica que val molt la pena, ja que la sensacio de nedar i de veure dofins per tots costats que venen a jugar amb tu i que fins i tot et passen tan a prop que els pots arribar a tocar, i tot plegat vam estar una bona estona a l'aigua, va valdre molt la pena!
Des de Kaikoura vaig tornar a Christchurch per agafar el Trans Alpine, un tren que creua els Alps i des del que es gaudeix d'una vista increible de les muntanyes, tot i que la meteorologia aquell mati no va acompanyar gaire. Arribats a la costa oest, a l'altra banda de les muntanyes, un bus em va dur en poques hores fins a la mitica regio de les grans glaceres de Franz Joseph i Fox, que son de les poques glaceres que en l'actualitat continuen avansant, malgrat que en l'ultim segle haguin retrocedit notablement... El que veritablement les fa uniques, pero, es la seva extraordinaria proximitat al mar (de molts pocs km en linia recte) i sobretot la seva poca altitud, amb prou feines d'uns 200 o 300 metres sobre el nivell del mar. La primera glacera que es troba venint del nord es la de Franz Joseph, on vaig fer dues nits. El poble, del mateix nom, esta situat a pocs kms del final de la glacera, i hi ha serveis de guia que ofereixen caminades i tot el material necessari (crampons, piolet, etc.) per passar un dia sobre el gel i glacera amunt! Com que aquestes activitats no surten gratuites, vaig decidir de fer-la al Franz Joseph i no al Fox, ja que el primer es mes impressionant per ser mes dret i tenir mes pendent. Tot i aixi vaig fer cap a la glacera Fox despres, per passar-hi un parell de dies durant els quals la pluja em va fer altre cop la guitza i no em va deixar fer massa caminades pels voltants. El trajecte d'alla fins a Queenstown, la 'gran' ciutat del sud de l'illa sud, d'uns 400 km el vaig decidir viatjar fent autostop, i va ser tota una experiencia! Vaig pujar en 4 automobils diferents, i vaig tardar unes 6 hores en total, que no va estava gens malament! Els primers generosos van ser una parella d'israelians joves que viatjaven amb una furgoneta; els segons una parella de quebequesos que s'havien de casar al cap de pocs dies a les illes Fiji; el tercer en parar-se era un noi kiwi que tornava a casa despres de passar uns dies treballant fora, i el quart era un enginyer civil que finalment anava cap a Queenstown!
divendres, 26 d’octubre del 2007
Des de Mongolia!
Hola companys i companyes! Que expliqueu, per alla on pareu?!
Primer de tot, he de disculpar-me per haver tardat tant de temps en escriure quelcom en aquest blog del qual a alguns ja us n'havia parlat, pero el fet es que en el mes que he passat a la Xina m'ha estat impossible, per culpa de la censura internautica que el govern xines aplica a certes pagines web que no son del seu grat, com es el cas dels blogs allotjats a www.blogger.com, o la mateixa web de noticies de la cadena britanica BBC...
Be, el cas es que ara soc a Mongolia, i aqui aquesta restriccio informatica no hi arriba, i per tant he tingut l'oportunitat, finalment, d'escriure una miqueta i fotre-vos la parrafada pels que tingueu ganes de saber mes a fons com m'esta anant aquest inici de volta al mon, de moment per terres asiatiques!
Entrant en materia, us explicare que han donat de si les dues setmanes que he estat per aqui Mongolia (aquest vespre agafo el tren que em portara fins a la frontera amb la Xina, on arribare dema al mati, i despres agafare al migdia un autobus nocturn -aixo es, en comptes de seients, llits- fins a Pequin, on arribare a primera hora del mati de diumenge).
El meu primer objectiu per venir a Mongolia era el de renovar el visat xines, pero ja que hi venia, no m'estaria d'anar a visitar el mitificat desert de Gobi, que tanta il.lusio em feia. Comptat i debatut, vaig ampliar el visat mongol per dues setmanes, ja que a Pequin nomes me l'havien fet per una, de manera que em permetria muntar una excursio cap al desert amb un coixi de temps suficient. Em vaig posar en marxa i vaig anar a buscar altres viatgers en 'guesthouses' de per aqui la capital del pais, Ulan Bator, fins que vaig trobar en Devin, un america que ha estat ensenyant angles a nens mongols del nord, i la Claire, una anglesa que porta mitja vida viatjant, i ens vem posar en contacte amb un conductor perque ens acompanyes fins al desert. Al ser tres, ens va sortir per uns 20 euros per persona i per dia, aixo comptant el transport i el combustible logicament. Aixi que vem trasar una ruta d'unes 6 nits i 7 dies, i vem posar rumb al sud, cap al desert del Gobi.
Per contextualitzar-vos, quatre cosetes sobre Mongolia abans de continuar... Cal dir que el clima des que vaig arribar ha estat forsa fred, amb moltes minimes aquests dies de -10 C o menys i tot, i alguns dies maximes de sota zero, aixi que queda clar que tenen un clima forsa rigoros, tant a l'hivern (Ulan Bator es la capital estatal mes freda de tot el mon!) com a l'estiu, quan hi fa una calor torrida, sobretot al desert. Uns dels factors d'aquest clima a la capital es la seva altitud, 1350m, la seva latitud, 48 N, la seva llunyania respecte l'ocea, la seva proximitat a la plana siberiana, i la frequencia i persistencia de les altes pressions atmosferiques sobre la geografia del pais. Com a cultura, es pot dir que els mongols encara son nomades en part, ja que la gent que viu en entorns rurals i que viu del bestiar, encara ara canvien d'emplasament segons si es estiu i hi ha aliments pel bestiar, o si es hivern i s'han de buscar les millors condicions possibles per a la supervivencia. Aproximadament la meitat de la poblacio viu en 'gers' o 'yurts', cases circulars transportables fetes amb fusta i les parets amb una capa gruixuda de llana d'ovella.
Be, com us deia, vem posar rumb al sud cap al desert, amb el Batsana com a conductor, i la seva dona com a copilot/traductora, que parlava un angles forsa digne. El desert del Gobi, al contrari del que molta gent es pensa, no es un simple desert de dunes, de fet n'hi ha algunes, pero en la seva majoria esta format per estepa, ja sigui en terrenys plans, lleugerament ondulats, o fins i tot s'hi poden trobar cadenes muntanyoses. Vem creuar algunes curioses formacions rocoses, vem muntar a cavall per unes gorges plenes de gel, a camell a Hongorin Els, la zona amb les dunes de sorra mes altes del desert, de fins a 300 m d'altura, tambe vem visitar les interessantisimes excavacions de fossils de dinosaures a Bayandzag, al sud del desert...
I la majoria de nits les vem passar en gers, on les families, per uns preus ridiculs, ens deixaven dormir a casa seva i sopavem i algun dia esmorzavem amb ells; uns menjars molt bons, basats basicament en la carn, i es que els mongols tenen una dita que fa aixi: 'L'herva pels animals, la carn pels homes' bona eh!?! Cabra, ovella, cavall, vedella, tot va a la casola dels mongols, acompanyat logicament de les corresponents llets d'ovella, de cabra, de camell, etc., i tambe de tes de llet dels mateixos animals... un espectacle pels sentits, certament!
I l'ultim dia pel desert ens vem llevar amb una capa fina de neu al voltant nostra, que va fer canviar notablement el paisatge de l'estepa fins ben be arribar a Ulan Bator, fent-lo mes inhospit, mes siberia, per dir-ho d'alguna manera...
I ara, un resum del que ha estat la meva primera etapa a la Xina, ja que a partir de dema comensa el que sera la meva segona etapa en el gran pais asiatic:
Despres d'aclimatar-me al pais durant una llarga setmana a la capital xinesa Pequin, i de comensar a disfrutar de la gran cultura culinaria que tenen, per exemple amb el 'Roast Duck' (Anec rostit), i de visitar els llocs essencials com la Ciutat Prohibida, el Temple del Cel, el Palau d'Estiu o la Gran Muralla a les afores de la ciutat, em vaig dirigir cap a la provincia rural de Henan, al SO de Pequin. Kaifeng es una ciutat no massa gran, acollidora, antiga capital de la Xina segles enrere, amb un encant especial actualment, que es el seu vibrant mercat nocturn, on s'hi poden trobar tota mena de menjars i de sabors, que es molt recomanable de visitar.
Despres em vaig dirigir cap a un picturesc poblet situat a frec d'uns penya-segats i al costat d'un parc natural, un lloc molt tranquil i relaxant si no hagues estat per un grup d'uns quants centenars d'adolescents d'una escola de pintura, que ho ocupaven tot amb les seves teles i els seus pinzells! Pero el lloc es molt bonic, amb molts camins per seguir i vistes privilegiades sobre la vall a sota dels penya-segats d'uns 300 m d'altura i de cascades aqui i alla... Un parell de dies van ser suficients, i posteriorment vaig fer cap encara mes al sud, a la provincia de Hubei, a la seva capital Wuhan, al marge del mitic riu Yangtse. Mentre feia temps esperant a un amic xines que vaig fer a Pequin, un noi de Chengdu que tambe esta viatjant per la Xina despres d'acabar la carrera, i que al final no va arribar a temps per trobar-nos, perque la setmana de vacances nacional de la Xina comensa l'1 d'octubre i no volia que m'agafes desprevingut per agafar un vaixell i remuntar el Yangtse fins a Chongqing. De manera que em vaig desplasar fins a Yichang (una ciutat a l'oest de Wuhan) des d'on surten i arriben la majoria de creuers pel riu, i vaig comprar un bitllet per un vaixell que tardaria 3 nits i 4 dies en atravessar les famoses 3 gorges del riu Yangtse. Realment les vistes hi son excel.lents, val molt la pena pagar un preu una mica alt (en el meu cas perque no quedaven places en 3a classe, i em vaig haver de conformar en viatjar en 2a classe i tenint un camarot mes espaios del normal!), pero que es veu compensat per l'escenari de somni pel qual es passa, i es que el riu marronos talla muntanyes plenes de vegetacio i d'imponencia per la meitat, i es fa majestuosa la passejada riu amunt (o avall). I aixo tenint en compte que la colossol presa de les 3 gorges ja esta practicament enllestida, i per tant el nivell de les aigues ja fa temps que ha anat pujant i inundant pobles i ciutats, i per tant les 3 gorges ara es veuen una mica mes petites del que es devien veure uns anys enrere...
Be, arribats a Chongqing (pronunciada 'Xingxing'), a les portes de la famosa cuina picant de l'oest de la Xina, no vaig tenir mes remei que tastar el famos 'huoguo', plat que consisteix en un vol gegant ple d'un caldo molt picant a base de pebrot -evidentment- picant que cobreix la superficie del caldo, i en el qual s'hi introdueixen elements tan diferents com bolets, patata, peix, verdures diverses, porc, cacahuets... i que esta tot plegat meravellosament delicios, pero aixo si, que et fa suar com mai!!
Propera parada: Chengdu, capital del Sichuan i llar del Panda. Visita obligada a la reserva del curios animal, i viatge d'anada i tornada a Leshan, al sud de Chengdu, on s'hi pot contemplar bocabadat el buda mes gran del mon, de 71 metres d'altura, majestuos, tot mirant el riu.
Amb la pressa al cos per anar pujant ja cap al nord direccio Mongolia perque cada dia quedava mes poc temps per creuar la frontera a temps abans de ser multat, vaig fer parada obligada a Xi'an, on a part de veure els arxiconeguts guerrers, hi ha molt mes per fer i es una ciutat amb molt de moviment i culturament molt interessant, amb les seves muralles restaurades i imponents, i el seu barri musulma conservat des de fa segles per la rica comunitat islamica que hi habita i que es deixa veure pels carrers amb els seus barretets blancs i les seves botigues de menjar halal... un ambient per disfrutar-lo, i un cop mes, un menjar molt digne de ser, com a minim, tastat! I els guerrers, certament, val la pena anar-los a veure, fa posar la pell de gallina veure com estatues fetes fa 2200 anys es conserven tan i tan be fins als nostres dies, i en nombres tan i tan grans... de fet, a la vista n'hi ha uns 2000 exemplars, pero es calcula que en total n'hi haurien uns 6000 (en queden, doncs, moltissims per desenterrar, i es veu clarament quan es visita el lloc que encara queda moltissima feina per fer als soferts arqueolegs!).
Be, i arribant ja al final de la primera volta per la Xina, des de Xi'an vaig haver d'agafar una serie de trens que em van fer passar tres nits consecutives a bord de diferents trens fins arribar finalment a la capital de Mongolia, Ulan Bator. La primera nit va ser de Xi'an fins a Hohhot, capital de la provincia xinesa de la Mongolia Interior (que no deixa de ser Mongolia i desert, de fet, pero que la Xina es va annexionar fa temps). A Hohhot hi vaig arribar el 12 d'octubre, dia en que vaig fer 23 anys, i per ser mes precisos els vaig fer a bord del tren! Aquella nit vaig agafar un altre tren des de Hohhot fins al poble fronterer xines, Erlian. I a la tarda de l'endema, d'Erlian cap a Ulan Bator, en un viatge de 19 horetes. Cal dir que els trens xinesos son forsa barats si es te en compte la relativa comoditat de que es gaudeix, i jo vaig viatjar les tres nits en el que seria 2a classe (hard-sleeper); la primera son llits teoricament mes comodes i els compartiments mes espaiosos i amb menys llits, i la tercera classe es simplement un seient en un banc de dues o tres persones...
I aqui vindria a acabar-se aquest relat tan extens com he pogut i el temps m'ha permes, perque l'hora d'agafar el tren cap a la Xina es va acostant i no seria questio de perdre'l! Prometo tornar a escriure tan aviat com em sigui bonament possible, pero tenint en compte que torno a entrar a la Xina, s'haura de tenir paciencia!
Una abrasada ben forta a tots, i fins aviat! Qualsevol comentari o idea que tingueu, no dubteu en transmetre-me-la, sera benvinguda!
Salut!
Primer de tot, he de disculpar-me per haver tardat tant de temps en escriure quelcom en aquest blog del qual a alguns ja us n'havia parlat, pero el fet es que en el mes que he passat a la Xina m'ha estat impossible, per culpa de la censura internautica que el govern xines aplica a certes pagines web que no son del seu grat, com es el cas dels blogs allotjats a www.blogger.com, o la mateixa web de noticies de la cadena britanica BBC...
Be, el cas es que ara soc a Mongolia, i aqui aquesta restriccio informatica no hi arriba, i per tant he tingut l'oportunitat, finalment, d'escriure una miqueta i fotre-vos la parrafada pels que tingueu ganes de saber mes a fons com m'esta anant aquest inici de volta al mon, de moment per terres asiatiques!
Entrant en materia, us explicare que han donat de si les dues setmanes que he estat per aqui Mongolia (aquest vespre agafo el tren que em portara fins a la frontera amb la Xina, on arribare dema al mati, i despres agafare al migdia un autobus nocturn -aixo es, en comptes de seients, llits- fins a Pequin, on arribare a primera hora del mati de diumenge).
El meu primer objectiu per venir a Mongolia era el de renovar el visat xines, pero ja que hi venia, no m'estaria d'anar a visitar el mitificat desert de Gobi, que tanta il.lusio em feia. Comptat i debatut, vaig ampliar el visat mongol per dues setmanes, ja que a Pequin nomes me l'havien fet per una, de manera que em permetria muntar una excursio cap al desert amb un coixi de temps suficient. Em vaig posar en marxa i vaig anar a buscar altres viatgers en 'guesthouses' de per aqui la capital del pais, Ulan Bator, fins que vaig trobar en Devin, un america que ha estat ensenyant angles a nens mongols del nord, i la Claire, una anglesa que porta mitja vida viatjant, i ens vem posar en contacte amb un conductor perque ens acompanyes fins al desert. Al ser tres, ens va sortir per uns 20 euros per persona i per dia, aixo comptant el transport i el combustible logicament. Aixi que vem trasar una ruta d'unes 6 nits i 7 dies, i vem posar rumb al sud, cap al desert del Gobi.
Per contextualitzar-vos, quatre cosetes sobre Mongolia abans de continuar... Cal dir que el clima des que vaig arribar ha estat forsa fred, amb moltes minimes aquests dies de -10 C o menys i tot, i alguns dies maximes de sota zero, aixi que queda clar que tenen un clima forsa rigoros, tant a l'hivern (Ulan Bator es la capital estatal mes freda de tot el mon!) com a l'estiu, quan hi fa una calor torrida, sobretot al desert. Uns dels factors d'aquest clima a la capital es la seva altitud, 1350m, la seva latitud, 48 N, la seva llunyania respecte l'ocea, la seva proximitat a la plana siberiana, i la frequencia i persistencia de les altes pressions atmosferiques sobre la geografia del pais. Com a cultura, es pot dir que els mongols encara son nomades en part, ja que la gent que viu en entorns rurals i que viu del bestiar, encara ara canvien d'emplasament segons si es estiu i hi ha aliments pel bestiar, o si es hivern i s'han de buscar les millors condicions possibles per a la supervivencia. Aproximadament la meitat de la poblacio viu en 'gers' o 'yurts', cases circulars transportables fetes amb fusta i les parets amb una capa gruixuda de llana d'ovella.
Be, com us deia, vem posar rumb al sud cap al desert, amb el Batsana com a conductor, i la seva dona com a copilot/traductora, que parlava un angles forsa digne. El desert del Gobi, al contrari del que molta gent es pensa, no es un simple desert de dunes, de fet n'hi ha algunes, pero en la seva majoria esta format per estepa, ja sigui en terrenys plans, lleugerament ondulats, o fins i tot s'hi poden trobar cadenes muntanyoses. Vem creuar algunes curioses formacions rocoses, vem muntar a cavall per unes gorges plenes de gel, a camell a Hongorin Els, la zona amb les dunes de sorra mes altes del desert, de fins a 300 m d'altura, tambe vem visitar les interessantisimes excavacions de fossils de dinosaures a Bayandzag, al sud del desert...
I la majoria de nits les vem passar en gers, on les families, per uns preus ridiculs, ens deixaven dormir a casa seva i sopavem i algun dia esmorzavem amb ells; uns menjars molt bons, basats basicament en la carn, i es que els mongols tenen una dita que fa aixi: 'L'herva pels animals, la carn pels homes' bona eh!?! Cabra, ovella, cavall, vedella, tot va a la casola dels mongols, acompanyat logicament de les corresponents llets d'ovella, de cabra, de camell, etc., i tambe de tes de llet dels mateixos animals... un espectacle pels sentits, certament!
I l'ultim dia pel desert ens vem llevar amb una capa fina de neu al voltant nostra, que va fer canviar notablement el paisatge de l'estepa fins ben be arribar a Ulan Bator, fent-lo mes inhospit, mes siberia, per dir-ho d'alguna manera...
I ara, un resum del que ha estat la meva primera etapa a la Xina, ja que a partir de dema comensa el que sera la meva segona etapa en el gran pais asiatic:
Despres d'aclimatar-me al pais durant una llarga setmana a la capital xinesa Pequin, i de comensar a disfrutar de la gran cultura culinaria que tenen, per exemple amb el 'Roast Duck' (Anec rostit), i de visitar els llocs essencials com la Ciutat Prohibida, el Temple del Cel, el Palau d'Estiu o la Gran Muralla a les afores de la ciutat, em vaig dirigir cap a la provincia rural de Henan, al SO de Pequin. Kaifeng es una ciutat no massa gran, acollidora, antiga capital de la Xina segles enrere, amb un encant especial actualment, que es el seu vibrant mercat nocturn, on s'hi poden trobar tota mena de menjars i de sabors, que es molt recomanable de visitar.
Despres em vaig dirigir cap a un picturesc poblet situat a frec d'uns penya-segats i al costat d'un parc natural, un lloc molt tranquil i relaxant si no hagues estat per un grup d'uns quants centenars d'adolescents d'una escola de pintura, que ho ocupaven tot amb les seves teles i els seus pinzells! Pero el lloc es molt bonic, amb molts camins per seguir i vistes privilegiades sobre la vall a sota dels penya-segats d'uns 300 m d'altura i de cascades aqui i alla... Un parell de dies van ser suficients, i posteriorment vaig fer cap encara mes al sud, a la provincia de Hubei, a la seva capital Wuhan, al marge del mitic riu Yangtse. Mentre feia temps esperant a un amic xines que vaig fer a Pequin, un noi de Chengdu que tambe esta viatjant per la Xina despres d'acabar la carrera, i que al final no va arribar a temps per trobar-nos, perque la setmana de vacances nacional de la Xina comensa l'1 d'octubre i no volia que m'agafes desprevingut per agafar un vaixell i remuntar el Yangtse fins a Chongqing. De manera que em vaig desplasar fins a Yichang (una ciutat a l'oest de Wuhan) des d'on surten i arriben la majoria de creuers pel riu, i vaig comprar un bitllet per un vaixell que tardaria 3 nits i 4 dies en atravessar les famoses 3 gorges del riu Yangtse. Realment les vistes hi son excel.lents, val molt la pena pagar un preu una mica alt (en el meu cas perque no quedaven places en 3a classe, i em vaig haver de conformar en viatjar en 2a classe i tenint un camarot mes espaios del normal!), pero que es veu compensat per l'escenari de somni pel qual es passa, i es que el riu marronos talla muntanyes plenes de vegetacio i d'imponencia per la meitat, i es fa majestuosa la passejada riu amunt (o avall). I aixo tenint en compte que la colossol presa de les 3 gorges ja esta practicament enllestida, i per tant el nivell de les aigues ja fa temps que ha anat pujant i inundant pobles i ciutats, i per tant les 3 gorges ara es veuen una mica mes petites del que es devien veure uns anys enrere...
Be, arribats a Chongqing (pronunciada 'Xingxing'), a les portes de la famosa cuina picant de l'oest de la Xina, no vaig tenir mes remei que tastar el famos 'huoguo', plat que consisteix en un vol gegant ple d'un caldo molt picant a base de pebrot -evidentment- picant que cobreix la superficie del caldo, i en el qual s'hi introdueixen elements tan diferents com bolets, patata, peix, verdures diverses, porc, cacahuets... i que esta tot plegat meravellosament delicios, pero aixo si, que et fa suar com mai!!
Propera parada: Chengdu, capital del Sichuan i llar del Panda. Visita obligada a la reserva del curios animal, i viatge d'anada i tornada a Leshan, al sud de Chengdu, on s'hi pot contemplar bocabadat el buda mes gran del mon, de 71 metres d'altura, majestuos, tot mirant el riu.
Amb la pressa al cos per anar pujant ja cap al nord direccio Mongolia perque cada dia quedava mes poc temps per creuar la frontera a temps abans de ser multat, vaig fer parada obligada a Xi'an, on a part de veure els arxiconeguts guerrers, hi ha molt mes per fer i es una ciutat amb molt de moviment i culturament molt interessant, amb les seves muralles restaurades i imponents, i el seu barri musulma conservat des de fa segles per la rica comunitat islamica que hi habita i que es deixa veure pels carrers amb els seus barretets blancs i les seves botigues de menjar halal... un ambient per disfrutar-lo, i un cop mes, un menjar molt digne de ser, com a minim, tastat! I els guerrers, certament, val la pena anar-los a veure, fa posar la pell de gallina veure com estatues fetes fa 2200 anys es conserven tan i tan be fins als nostres dies, i en nombres tan i tan grans... de fet, a la vista n'hi ha uns 2000 exemplars, pero es calcula que en total n'hi haurien uns 6000 (en queden, doncs, moltissims per desenterrar, i es veu clarament quan es visita el lloc que encara queda moltissima feina per fer als soferts arqueolegs!).
Be, i arribant ja al final de la primera volta per la Xina, des de Xi'an vaig haver d'agafar una serie de trens que em van fer passar tres nits consecutives a bord de diferents trens fins arribar finalment a la capital de Mongolia, Ulan Bator. La primera nit va ser de Xi'an fins a Hohhot, capital de la provincia xinesa de la Mongolia Interior (que no deixa de ser Mongolia i desert, de fet, pero que la Xina es va annexionar fa temps). A Hohhot hi vaig arribar el 12 d'octubre, dia en que vaig fer 23 anys, i per ser mes precisos els vaig fer a bord del tren! Aquella nit vaig agafar un altre tren des de Hohhot fins al poble fronterer xines, Erlian. I a la tarda de l'endema, d'Erlian cap a Ulan Bator, en un viatge de 19 horetes. Cal dir que els trens xinesos son forsa barats si es te en compte la relativa comoditat de que es gaudeix, i jo vaig viatjar les tres nits en el que seria 2a classe (hard-sleeper); la primera son llits teoricament mes comodes i els compartiments mes espaiosos i amb menys llits, i la tercera classe es simplement un seient en un banc de dues o tres persones...
I aqui vindria a acabar-se aquest relat tan extens com he pogut i el temps m'ha permes, perque l'hora d'agafar el tren cap a la Xina es va acostant i no seria questio de perdre'l! Prometo tornar a escriure tan aviat com em sigui bonament possible, pero tenint en compte que torno a entrar a la Xina, s'haura de tenir paciencia!
Una abrasada ben forta a tots, i fins aviat! Qualsevol comentari o idea que tingueu, no dubteu en transmetre-me-la, sera benvinguda!
Salut!
dilluns, 30 de juliol del 2007
Per anar fent boca...
Hola de nou!
Per anar fent boca del que serà el meu nou viatge a partir del 12 de setembre, penjo ara algunes fotos de viatges anteriors o no, i un breu comentari. Disfruteu-les!
Aquí estic jo a la nova ciutat governamental aixecada a Kuala Lumpur, capital de Malàsia (estiu de 2005).
... conversant amb el John Lennon de bronze d'una plaça havanera, el desembre de 2006 al final del viatge a Cuba per assistir al casament de l'Arnau amb una noia cubana, la Yaimara.
Per anar fent boca del que serà el meu nou viatge a partir del 12 de setembre, penjo ara algunes fotos de viatges anteriors o no, i un breu comentari. Disfruteu-les!
Aquí estic jo a la nova ciutat governamental aixecada a Kuala Lumpur, capital de Malàsia (estiu de 2005).
... conversant amb el John Lennon de bronze d'una plaça havanera, el desembre de 2006 al final del viatge a Cuba per assistir al casament de l'Arnau amb una noia cubana, la Yaimara.
diumenge, 22 de juliol del 2007
Salutacions!
Hola què tal?!
Aquestes són les meves primeres paraules en aquest també nou blog, dedicat especialment a narrar les peripècies aventureres d'un noi català en ruta per diferents terres d'aquest nostre planeta blau.
Continuarà...
Aquestes són les meves primeres paraules en aquest també nou blog, dedicat especialment a narrar les peripècies aventureres d'un noi català en ruta per diferents terres d'aquest nostre planeta blau.
Continuarà...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
